Fins demà passat, que és 11 de setembre, els trens de rodalies de la línia del Maresme no travessen Barcelona per sota fins anar a parar a Molins de Rei o a l'Hospitalet sinó que van a morir al cul-de-sac de l'estació de França. Coses de les obres del TGV. Del TGV, del TAV, de l'AVE o com se'n vulgui dir. Deu ser una metàfora. De moment, el TGV unirà Barcelona amb Madrid. Abans no uneixi Barcelona amb Girona passaran anys. Abans no uneixi Catalunya amb França en passaran molts més. Ara com ara ens hem de resignar, doncs, amb l'estació de França. I ara com ara, també, ens hem de conformar anant a Madrid.

Aquesta setmana han anat a Madrid a parlar de trens l'alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, i alguns empresaris i altres representants de la societat civil que són aquells mateixos empresaris i representants que fa res, fa quatre mesos, organitzaven assemblees per proclamar que si Madrid no posava remei al desastre dels trens i a la insuficiència de l'aeroport i de les carreteres farien un disbarat. Tancarien caixes, demanarien la independència, demanin el que demanarien.

L'alcalde i els empresaris van ser, doncs, cridats a Madrid. La ministra del ram, que es diu Magdalena Álvarez, els va convidar a dinar i quan van sortir del dinar va resultar que la ministra era la millor ministra que en aquests moments trens, carreteres i aeroports catalans podien tenir. Fa unes setmanes aquesta mateixa ministra havia passat per Barcelona i llavors no va satisfer ningú i tothom menys els socialistes li va demanar la dimissió. Solució: vinguin vostès a Madrid, que farem un dinaret. A Madrid no són de menjar bolets ni altres productes al·lucinògens, però es veu que hi ha restaurants molt convincents. L'alcalde Jordi Hereu, representant dels ciutadans que quan no estan a les fosques tenen sota casa un generador que no els deixa dormir ni respirar, parlava havent dinat de la ministra i se li trencava la veu d'emoció. El senyor Valls dels empresaris ja no deia res de tancar caixes sinó que suggeria obrir-ne i eixarrancar-ne. Qué verde era mi valle. L'únic que va parlar aquesta setmana del tancament de caixes va ser Jordi Pujol i encara resulta que se'l va interpretar malament.

Jo que, com vostès saben, sóc un diari usuari del tren, l'altre dia em vaig deixar portar fins a l'estació de França. No hi havia d'anar a fer res de tangible perquè ja he dit que és un cul-de-sac, però hi vaig recuperar records. Quan jo era petit, a l'època de Miquel Biada, els trens del Maresme sempre anaven a morir aquí. Ara ho fan a l'Hospitalet i a Molins de Rei. Hi hem guanyat molt: al Maresme hi ha molta gent que es deleix per anar cada matí a Molins de Rei i a l'Hospitalet. (No hi han anat mai ni saben ni on paren.) Parlo de broma: ara els trens condueixen a la plaça de Catalunya i a Sants, que és un gran què i una gran idea de Mercè Sala. Si Magdalena Álvarez és tan fantàstica ministra no portant els trens a França, què devia ser Mercè Sala traient-los de l'estació del mateix nom i portant-los al centre de la ciutat, que és on la gent vol anar.

L'estació de França, com el nom també indica, no sembla una estació del país. Hi baixes, et situes sota la doble volta de ferro i vidre i és com si haguessis anat a parar a una estació de Berlín o d'Hamburg o de Varsòvia i és com si els altaveus haguessin d'anunciar que el tren de la via 4 té la destinació a Moscou o a Zagreb en comptes de tenir-la a Maçanet-Massanes. El cap d'estació porta gorra i dóna la sortida als trens amb un toc de xiulet i alçant la bandera vermella.

Si ho volen comprovar, ja ho dic: tenen temps fins al dia 11 de setembre, demà passat. La ministra de les mil gràcies del govern de les mil promeses s'adherirà a la Diada obrint de nou el pas fins a Molins de Rei i l'Hospitalet, on la gent frisa per rebre de nou la gent del Maresme, i ens farà baixar un altre cop a l'estació de plaça de Catalunya, que com el nom indica i la insalubritat també, sí que és del país. L'alcalde Hereu, l'empresari Valls: han penetrat mai en aquesta estació?