L'11 de setembre de l'any 2014 es compliran 300 anys exactes, de la desfeta de la Guerra de Successió, en la qual Catalunya i la Corona d'Aragó van perdre el seu estat propi, enfront dels exèrcits borbònics, francès i castellà. I, tal com diu l'historiador Francesc Xavier Hernàndez, una de les més singulars epopeies de tot el segle XVIII. Seria una fita històrica que, en tan significativa data, els catalans poguéssim accedir a un referèndum de característiques semblants al de Montenegro, salvant les distàncies i adaptant-lo a les nostres necessitats. Com ja ho van fer, pacíficament, Eslovàquia i Txèquia i no va passar res de res. O com ja ho ha intentat dos cops el Quebec, diuen que a la tercera va la vençuda. I podria ser també que, ben aviat, a Escòcia. També es diu que el proper país a accedir a la sobirania nacional serà Kosova; el següent, Flandes i, seguidament, podríem ser tranquil·lament nosaltres. Encara que tot depèn, és clar, de les ganes i l'esforç que posem tots plegats en l'empresa. Així podríem exercir, d'una vegada, el nostre legítim dret de decidir els nostre destí com a poble per poder recuperar la nostra desitjada i enyorada llibertat. Max Steiner proclamava que «la llibertat no pot ser concedida, sempre ha de ser conquerida». Renan, en la mateixa línia, afirmava que «la nació és un plebiscit quotidià». El filòsof alemany Hegel definia que «la història és el progrés de la consciència de la llibertat». L'escriptora valenciana, establerta a Barcelona, Isabel-Clara Simó diu: «Quan un poble no té por, no se'l pot destruir.» El gran intel·lectual Joan Fuster concloïa: «Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres.»

No és estrany en un Estat on s'estigmatitza els independentistes, negant-los el pa i la sal. A voltes ho fa d'una manera sibil·lina, sense adonar-nos-en, intentant segrestar la nostra ànima popular, anestesiant-la a través de la desmemòria, la manca d'arrels i l'amnèsia col·lectiva. I tallant de soca-rel el nivell de consciència nacional i la nostra voluntat de ser. Comportant-se massa sovint com un autèntic depredador de pobles, un saquejador de nacions a través d'un vergonyós espoli fiscal i econòmic. Hipotecant el nostre present i futur, condicionant-lo dràsticament, frenant l'expansió de la cultura i la llengua catalanes. Les seves conseqüències, per tant, són funestes, ja que patim, tots plegats, un mena de síndrome d'Estocolm massiva. Això explicaria per què som tan porucs i obedients. Per què eludim tan alegrement les nostres responsabilitats i els compromisos morals, fins i tot, a voltes, traint-nos, inconscientment, nosaltres mateixos. El panorama resulta decebedor sovint, i fins i tot desolador quan, per exemple, l'Estat es nega, entre altres coses, a ensenyar-nos les balances fiscals, ens prohibeix que tinguem seleccions nacionals pròpies, ens impedeix gestionar els ports i aeroports, no se'ns reconeix com a nació, amb valor jurídic, no ens traspassa les competències en matèria d'immigració, manté els peatges a les autopistes catalanes, ens nega la possibilitat d'expressar-nos en català en un Congrés que afirma que representa tots els ciutadans, ens veta la potestat de convocar referèndums, o no vol assumir els seus deures i obligacions en tots els desgavells de les infraestructures, etc. Potser acabarem pensant, com testimoniava el patriota Batista i Roca, que «l'Estat espanyol és un obstacle per al nostre progrés». Però Francesc Macià ens torna l'esperança quan exclama: «Som ciutadans d'un poble que ha estat lliure i que vol tornar a ser-ho.» Segurament, com diu el dramaturg americà David Mamet, «el passat ens salva, una vegada més». O el filòsof romà Ciceró: «La història és la mestra de la vida.»

L'11 de Setembre és una Diada de reivindicació nacional mentre no ens tornin el que ens van prendre per la força de les armes aquell tràgic i maleït 1714; quan enguany es compleixen tres segles justos de la trista batalla d'Almansa, el principi de la colonització dels Països Catalans, i encara que a hores d'ara es continua avui dia marginant, incomprensiblement, l'autèntic heroi de la Guerra de Successió: el general Josep Moragues, el nostre William Wallace. Ara queden set anys per arribar a tan emblemàtica i simbòlica data, la del 2014. Per tant, tots plegats ens hauríem d'arremangar les mànigues i posar-nos a la tasca. Serem capaços els catalans d'establir un full de ruta per establir les bases reals i mentals per poder aconseguir ser lliures i sobirans el 2014? I per què no fer el referèndum la mateixa data de l'11 de Setembre? Com assegurava la gran actriu sueca Greta Garbo en l'excel·lent pel·lícula La reina Cristina de Suècia, dirigida pel director georgià establert als EUA Rouben Mamoulian l'any 1934: «Hi ha una veu en la nostra ànima que ens diu què hem de fer i l'hem d'obeir, no tenim alternativa.» La nostra ànima col·lectiva, per tant, ens reclama que avancem cap a la llibertat, serem capaços d'escoltar-la, de sentir-la, de lluitar per ella? El vent de la vida, bufa i impulsa les veles del nostre vaixell, indefectiblement cap al nostre destí comú, cap a un horitzó nou anhelat i somiat. I com expressava el poeta sabadellenc Pere Quart (Joan Oliver): «Una esperança desfeta / Una recança infinita / Una pàtria tan petita que la somio completa.»