| Contactar amb El Punt - Pobles i Ciutats |
| Qui som? - El Club del subscriptor - Les 24 hores d'El Punt - Publicitat - Borsa de treball | El Punt | VilaWeb | divendres, 29 de març de 2024


dijous, 6 de setembre de 2007
>

José Luis Guerín i Pere Portabella reivindiquen la senzillesa i la radicalitat

Els films dels dos cineastes catalans, presentats ahir a Venècia, contrasten amb les produccions de Hollywood

ÀNGEL QUINTANA EFE. Venècia
Enmig d'una mostra marcada per la forta presència de produccions hollywoodianes, les dues produccions catalanes mostrades ahir al Lido van reivindicar un cinema de la senzillesa i de la radicalitat estètica. José Luis Guerín va presentar a concurs En la ciudad de Sylvia, pel·lícula sobre la recerca masculina de l'etern femení que va desconcertar i va generar adeptes després de les seves dues primeres projeccions a la premsa. Pere Portabella ha pres a El silenci segons Bach la figura del compositor alemany com a punt de partida per parlar de l'arquitectura musical i de la creació dels grans pilars de la cultura europea. Les dues pel·lícules es van presentar el mateix dia, i es va certificar que darrere d'aquestes es comencen a moure unes quantes coses.


+ El director barceloní José Luis Guerín, ahir, a Venècia. Foto: EFE

Després de triomfar a Sant Sebastià amb En construcción, José Luis Guerín tenia el repte de realitzar una pel·lícula de ficció que conquerís una part del públic internacional. La seva presència en la Mostra de Venècia ha servit per consolidar el seu nom i demostrar que darrere les seves imatges hi gravita sempre una reflexió sobre el cinema i sobretot la recerca d'una certa primigènia. Durant la roda de premsa, Guerín va reivindicar la idea de la senzillesa de la imatge davant un cinema en què les trames cada cop són més complexes i la imatge, més barroca. «L'argument no presenta cap complicació, el pot entendre un noi de 12 anys. El que resulta difícil és acceptar aquesta senzillesa.» Guerín busca la primigènia a partir dels mínims gestos, per això confessa que ha volgut partir del que va definir com l'origen del món, la mirada masculina a la recerca del misteri femení.

En la ciudad de Sylvia parteix d'una idea simple per arribar a coses molt complexes. Un home –Xavier Lafitte– busca pels carrers d'Estrasburg una dona que va conèixer sis anys enrere. La seva recerca el porta a seguir una noia –Pilar López de Ayala–, a comprendre com la certesa de la visió a vegades ens enganya i a viure una mena de somieig al voltant d'un seguit de rostres femenins que troba als bars d'Estrasburg.

Guerín va reconèixer que darrere la seva obra hi ha nombroses referències culturals, però va deixar clar que la seva intenció ha estat depurar-les per aconseguir que l'espectador pugui tenir accés lliure a la mirada. En la ciudad de Sylvia ha estat produïda per Luis Minarro, rodada en 16 mm als carrers d'Estrasburg amb el desig de captar els sorolls de la ciutat real, alhora que la seva evocació l'acaba convertint en una mena de laberint fantasmagòric. La pel·lícula s'estrena el proper 14 de setembre.

El 1997, Pere Portabella va produir la pel·lícula de José Luis Guerín Tren de sombras. L'atzar ha fet que deu anys després es trobessin al Lido de Venècia. Aquest cop, però, Portabella torna a la direcció amb El silenci segons Bach, una pel·lícula de teixit no narratiu, en què el cineasta pren com a excusa la reconstrucció del món de Bach per tal de teixir un joc entre la música i el poder del cinema per crear formes arquitectòniques a partir dels seus espais representatius.

El silenci segons Bach transmet una forta sensació poètica i certifica una vegada més com el cinema de Portabella va mes enllà dels models institucionals per penetrar el territori de l'art i reivindicar el poder absolut de la imatge. La projecció d'El silenci segons Bach a Venècia coincideix amb un moment daurat dins la carrera del cineasta. Fa dos anys una retrospectiva a Buenos Aires de tota la seva obra va servir perquè el seu nom fos recuperat a escala internacional, i es convertís en un mite per certa cinefília. Portabella, però, ja era un nom en el camp de l'art. Havia estat a la Documenta de Kassel abans que Ferran Adrià, i El silenci segons Bach té prevista l'estrena a finals de mes al Moma de Nova York.

Contrastant completament amb els films catalans, també ahir es va presentar Sukiyaki Western Django, una mena d'espagueti-western dirigit pel japonès Miie Tekashi. Es tracta d'un film amb morts i més morts (del mig centenar de personatges els que queden vius al final del film es compten amb els dits d'una mà) basat en la guerra entre dos clans que recorre a molts efectes especials i exageracions. En això, i en l'intent de reivindicar la qualitat del gènere, la pel·lícula recorda els Kill Bill de Quentin Tarantino, que precisament és un dels actors del llargmetratge.



Aquest és un servei de notícies creat pel diari El Punt i distribuït per VilaWeb.
És prohibida la reproducció sense l'autorització expressa d'Hermes Comunicacions S.A.