Tots sabem que al poble català actualment ens manca un líder ferm, un patriota reconegut, no subordinat a ningú, conseqüent, amb les idees clares i capaç d'enfrontar-se amb qui sigui per recuperar els drets i la llibertat que ens va ser presa per la força de les armes. I en Lluís Maria Xirinacs era l'única persona que havia demostrat sobradament tenir aquests dots (recordem les nombroses victòries aconseguides durant el franquisme, amb l'enfrontament directe amb el poder mitjançant les doctrines del pacifisme i de la no-violència, comparable a la lluita de Gandhi per alliberar l'Índia del jou de la Gran Bretanya). Malauradament, però, el vam apartar de la vida pública i de la política quan a la classe política d'aquest país ja no els era útil (com qui llença un drap vell), perquè era massa molest per als qui pretenien repartir-se el pastís que representava claudicar per agafar un bocí d'autogovern dins d'un estat que ens menysprea, ens discrimina, ens escatima els diners i no ens accepta tal com som. El van convertir en «la veu del qui clama en el desert».

Ara, amb la seva mort, en Lluís Maria una vegada més ens ha donat una lliçó a tots, però especialment a la classe política d'aquest país, que malgrat la seva mort redemptora sembla que no ha entès el missatge i no ha sabut valorar el seu gest ni s'ha sentit responsable de la seva mort. En Lluís Maria, conseqüent amb tota la seva trajectòria personal, ha assolit la plena llibertat. Per fi, és una persona totalment lliure d'esclavatges: d'una classe política que se li va girar d'esquena, d'uns mitjans de comunicació que no li van donar el suport necessari, d'un poble que no el va seguir en el seu propòsit de restablir la lluita per la recuperació dels drets de Catalunya, i d'un estat aparentment democràtic que no li va permetre mai d'expressar lliurament la seva opinió i manifestar-la públicament, per la qual cosa fins i tot el van arribar a castigar amb la presó.

Després, ens han volgut fer creure que era un boig, un il·luminat o una persona que no hi tocava gaire. Res més lluny d'osques; possiblement el que passa és que el missatge d'en Lluís Maria era massa avançat per a una societat poc preparada, egoista, capitalista, dominada pels diners, pels interessos dels estats grans i que no es creu o no li interessa la possibilitat que existeixi una democràcia real, on tots els ciutadans puguem opinar sobre com volem que sigui el nostre barri, població, comarca o país, i on la justícia i el respecte pels drets de tots els ciutadans siguin els béns més preats. També molta gent ha titllat d'il·luminats homes il·lustres, com Marx, Gandhi, la mare Teresa de Calcuta, Mandela... Simplement han estat conseqüents. El propòsit d'en Lluís Maria era molt clar: aconseguir la independència de Catalunya. I aquest ha estat sempre el seu objectiu, des dels anys de lluita contra el franquisme (quan aquest objectiu era compartit per molts dels qui, més tard, hi han renunciat) fins a la seva mort. I ha lliurat la seva vida per aquest objectiu, segurament sentint-se traït pels partits polítics, també els d'esquerres, que han fet prevaler els interessos de partit.

La mort del nostre company i amic Xirinacs hauria de ser un revulsiu que ens fes reaccionar, que ens fes plantar-nos una vegada més i enfrontar-nos a un govern que ens escanya i no ens deixa respirar, que ens nega el dret a decidir qui som, a tenir unes infraestructures normals, a poder aplicar les mesures necessàries perquè la llengua d'aquest país sigui comparable a qualsevol llengua dels altres països del món, a poder cobrar i administrar els impostos, a poder portar el nom del nostre país arreu del món, a ser respectats pel que som... Potser haurem de seguir el seu exemple i plantar-nos, tal com féu ell a la plaça de Sant Jaume, dotze hores cada dia, arriscant-hi la seva salut. Qui trobarem capaç de donar-ho tot per Catalunya? Quin dels polítics actuals estaria disposat a sacrificar-ho tot, per poder fer un pas, per petit que sigui, cap a l'alliberament de Catalunya?

Sí, som molts els qui ens omplim la boca de paraules boniques, els qui convoquem actes, conferències, taules rodones, manifestacions o escrivim textos com aquest... Però, quan és l'hora de la veritat, actualment no ni ha ningú entre els catalans que sigui capaç de donar-ho tot per aconseguir el noble i just objectiu de retornar a Catalunya allò que li pertany i li ha pertangut des de la seva creació com a nació. Els catalans hem tingut grans genis en tots els camps intel·lectuals. Potser el català universal que ens mancava era el filòsof que pretenia redimir Catalunya i el món sencer. Això era una utopia? Potser. Però pensem que les utopies ho són mentre no cobren realitat. Anys enrere també era una utopia l'abolició de l'esclavitud, la declaració dels drets universals, la desaparició del mur de Berlín, l'aparició de nous estats europeus (Eslovàquia, Bòsnia, Croàcia, Macedònia, Montenegro, Kosova...). Per què ha de ser una utopia la creació d'un estat català? En tot cas, només ho serà fins que els catalans ho vulguem i ens plantem!