El 19 d'abril de 1932, quan la camaraderia entre Rafael Benet i Pere Créixams i la relació d'aquest darrer amb la comunitat artística de París ja havien atret a la recòndita Tossa un bon nombre d'intel·lectuals de tot Europa, el filòsof alemany Walter Benjamin desembarcava també al port de Maó, a Eivissa, convidat pel seu amic Felix Noeggerath, que hi havia arribat només un mes abans acompanyant el seu fill, el romanista Hans Jakob Noeggerath, que tenia previst desenvolupar-hi la seva tesi sobre tradició oral en un moment que els estudis de filologia catalana a Alemanya trobaven terreny abonat gràcies als contactes universitaris establerts arran de la celebració, el 1906, del cèlebre I Congrés Internacional de la Llengua a Barcelona. Abans i tot d'arribar-hi, des del vaixell mateix, Benjamin va començar a redactar les notes del que es coneixeria com el Diari d'Eivissa i que aniria omplint, els tres mesos que passaria a l'illa, d'observacions sobre la gent, la seva parla, el seu paisatge, però sobretot, sobre el descobriment d'un món que creia ja extingit, un lloc sense cap signe aparent de progrés, fora del temps, arrelat a les tradicions, al treball manual, a la sòbria pobresa: un bàlsam per a una humanitat en crisi. Per primera vegada, els forasters arribats a l'illa percebien la vida antiga no en forma de ruïna, sinó en la seva manifestació més genuïna i activa. No és casualitat, doncs, que fos aquí, en aquest estiu eivissenc, que Benjamin planifiqués un dels seus llibres més intensos, Infància a Berlín cap a 1900, així com Marc Chagall, des de Tossa, identificaria també en el miracle de les cases blanques contra la blavor marina a la llum radiant del migdia una reverberació del Vitebsk de la infància. No és estrany, tampoc, que molts dels que vindrien a Tossa, com Olga Sacharoff i Otho Lloy, haguessin estat abans a les Illes, ni que molts d'ells deixessin aquí uns retrats insòlits, jugant a la platja, descobrint les cales en barca, assolellant-se al balcó de la casa llogada o la pensió, ben bé com criatures alliberades de tota vigilància.

La majoria dels artistes, arquitectes, crítics d'art, poetes o pensadors que van arribar a Tossa als anys vint i trenta no van fer d'aquest decisiu viatge una experiència iniciàtica, sinó una fugida. Per ells, que passaven ja la trentena i que en bona part venien acompanyats de la dona o el marit i fins i tot de la fillada, Tossa no va ser la república idealitzada d'Utopia, la que hauria permès la construcció d'un món nou, sinó aquella terra igualment mítica i prodigiosa però més efímera de Citera, l'illa boirosa on van els enamorats imitant Afrodita per conèixer almenys una vegada l'emoció intensa de la fraternitat o l'amor, però que no espera ser transformada, perquè res de permanent ja no hi germina. Per alguns, ni aquest somni no serà possible, com per al filòsof Paul Ludwig Landsberg, que escriurà el 1934 sobre la mort pensant en Unamuno, que hauria de morir tan indignament cinc anys després, com moriria el mateix Landsberg, de manera encara més indigna, en un camp de concentració nazi. També André Masson portava l'infern a dins, pintant el 1936 carnisseries monstruoses que van espantar fins i tot els milicians per a qui les havia concebudes com a propaganda contra l'enemic. Venien afligits, desanimats, vençuts, i aquí breument renaixien, hi muntaven modestos negocis, hi feien amics, pintaven, escrivien, ballaven, miraven com s'estenia el crepuscle, ben lluny, des del promontori del far. El pas d'aquella colònia de forasters pel paradís blau, per aquella apartada perla de la Mediterrània, és un dels episodis més llegendaris, i fins ara també difusos, de la història cultural de la Costa Brava. L'aportació de Glòria Bosch i Susanna Portell amb La tranquil·litat perduda, l'exposició que es pot visitar fins al dia 16, és l'aproximació més rigorosa i suggestiva a un món que, també per nosaltres, embarcats cap a l'illa encara més il·lusòria del cosmopolitisme digital i de propaganda, ja ha deixat d'existir.