En els darrers anys no només els historiadors s'han dedicat a reescriure la història del cinema, sinó també alguns cineastes. Tarantino no ha parat de fer-ho, pel·lícula rere pel·lícula, construint una obra darrere la qual hi ha sempre un procés de reivindicació dels gèneres i subgèneres més innobles, que moltes vegades han quedat en l'oblit. Des d'aquesta perspectiva Death Proof, que en la seva versió americana formava part del programa doble Grindhouse realitzat amb Robert Rodriguez, pot ser vista com una interessant reivindicació de les pel·lícules de terror de sèrie B, fins al punt que entre el seu protagonista masculí Kurt Russell és la icona del cinema de John Carpenter, un cineasta que ha aconseguit films notables amollant-se a la pràctica de la sèrie B. Amb tot, però, Tarantino no es limita a ser un simple especialista en operacions de reciclatge, sinó un cineasta que a partir de l'apropiació de material forà acaba dissenyant obres personals i aconseguint moments veritablement esplendorosos.

De forma aparent, Death Proof és una pel·lícula banal. En la primera part s'explica la història de quatre noietes que són perseguides per un especialista en el rodatge d'escenes automobilístiques d'acció i en la segona es descriu detalladament la venjança que tres dones més duen a terme contra aquest especialista. Com sempre sol passar en el cinema de Tarantino, la funció està amenitzada per unes quantes escenes d'acció ultraviolentes i uns diàlegs llarguíssims en els quals no es parla de res més que de coses insignificants.

És cert que més d'un espectador pot sortir de Death Proof amb la sensació que la pel·lícula no dóna per a més, però si partim de la idea que les aparences enganyen i que el cinema de Tarantino és sempre més que un gran foc d'encenalls, ens trobarem amb una sorpresa.

D'entrada hem de dir que Death Proof té en el seu interior la millor persecució automobilística que ens ha ofert el cinema americà en els darrers anys i que el seu treball de posada en escena està carregat d'idees i d'una clara voluntat d'aconseguir brillar a partir de la radicalitat de plantejaments. Death Proof no és una pel·lícula fàcil. Els diàlegs són banals, però ho són perquè no pretenen res més que dir-nos que, a partir dels jocs de paraules, s'ha produït una degradació del llenguatge i que aquest no para d'entrar en contradicció amb el temps de l'acció. Les escenes d'acció triguen a arribar perquè Tarantino construeix la seva pel·lícula des d'un sofisticat joc conceptual en el qual les dues parts simètriques no paren de dialogar entre elles, mentre el cineasta es planteja com renovar el cinema d'acció després de les tempestes tecnològiques dels darrers anys. L'aposta de Tarantino és per un cinema artesanal que recuperi l'aspecte més primigeni del cinema, traslladi l'espectador cap a una perduda edat de la innocència i el faci reviure, sense caure en abstraccions nostàlgiques, una forta emoció motivada per la bellesa i coherència del treball dut a terme en la construcció dels plans. Des d'aquesta perspectiva, Death Proof és una gran pel·lícula.