Mark Twain, el creador literari de Tom Sawyer, va créixer a mitjan segle XIX a les ribes del Mississipí. Si fa no fa igual que el seu personatge: «Moltes de les aventures explicades van succeir de debò», apunta Twain en el prefaci del llibre. En un dels capítols, que existeix en dibuixos animats sota el títol Cap a la llibertat, Sawyer coneix Morris, un fugitiu afroamericà que no accepta la seva condició d'esclau. I és, aleshores, quan el nostre protagonista adolescent s'adona que els negres també poden ser persones lliures.

Per a aconseguir-ho, però, van ser molts els afroamericans que es van veure obligats a fer com Morris: escapolir-se de la tirania dels seus amos i senyors. És a dir, a contracor van haver de transgredir aquelles lleis que els equiparaven a objectes de la propietat privada dels blancs i que, per tant, els feien inferiors com a éssers humans.

Rere l'aparent conte de quitxalla trapella, l'escriptor nord-americà aborda un tema tan seriós com el racisme, que fa més d'un segle i mig gairebé ningú qüestionava. «Ningú no l'atacava: els diaris no escrivien res en contra; la trona local ens ensenyava que Déu l'aprovava», assenyala Twain en una autobiografia.

Tom Sawyer descobreix que haver nascut un esclau, com ara Morris, no pressuposa que hagi de ser així la resta de la teva existència. Sobretot perquè a mesura que et fas gran tens ús de raó per constatar quan tens o no un problema sense resoldre. I no disposar de llibertat és no disposar del valor polític més bàsic. Probablement per això, Twain va voler transmetre un missatge d'empatia i de justícia en el moment que Tom Sawyer i la comunitat afroamericana de l'indret no dubten a fer costat a Morris.

En aquest sentit, la supeditació del parlament català a l'espanyol, com ara s'ha pogut tornar a veure amb motiu del nou estatut, ens impedeix ser nosaltres mateixos. L'any 1991, Heribert Barrera, aleshores president del Parlament de Catalunya, va manifestar en la diada del Pi de les Tres Branques: «La llibertat és indivisible i sense llibertats nacionals les altres són lletra morta.» Consegüentment, no disposar de la sobirania que ens correspon com a poble és un problema greu. A hores d'ara, però, és impossible de desencallar-lo perquè tant Espanya com França no en volen ni sentir parlar. En aquests casos, l'historiador Oriol Junqueras subratlla que els pobles tenen el dret i el deure d'«establir noves garanties per a la seva futura seguretat» (Avui, 4-7-07). En aquesta línia, fa uns mesos va fer bé la federació catalana de futbol sala de participar en un torneig amb Espanya de rival i altres estats reconeguts. O va fer bé Jordi Comas, exbatlle de Matadepera, de no penjar la bandera espanyola de l'ajuntament els anys 2005 i 2006 per la festa major. O són benvingudes les crides a la insubmissió dels mestres si la conselleria d'educació aplica el decret d'ampliació de castellà a les escoles. Hi ha desobediències sospesades i pregonament meditades que han contribuït a humanitzar la societat, tot i que els seus protagonistes eren etiquetats públicament de males persones. Pel filòsof Josep Maria Esquirol la manera més radical d'esclavatge és aquella en què l'esclau ignora les pròpies cadenes: «el que no s'adona de les seves servituds és el més esclau de tots, encara que sigui feliç». La llibertat, diu Esquirol, comença per la consciència. Ovidi Montllor, que sempre va ser una ànima lliure, cantava: «Ja no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer (...) Les molles volen al vent, diuen: si no et donen, pren.»