Sóc de Badalona i fa sis anys que em vaig traslladar a viure al paradís natural d'Alcanar, un lloc que coneixia per haver-hi estiuejat molts anys i on encara es podia gaudir del mar, dels camps de tarongers i de la vida tranquil·la.

Des de fa tres anys el principal recurs econòmic del poble està en perill: la mandarina, la taronja i la producció de plantons de cítrics (Alcanar és un dels primers productors mundials) viuen una de les seves pitjors èpoques. El fruit a l'arbre no té valor, tot i que a les ciutats es paga a preus desorbitats i a la resta d'Europa és gairebé intocable, però aquí, els pagesos no poden cobrir els costos de producció, i per tant, qui s'anima a plantar de nou i a reinvertir en aquest sector?

Aquí es vetlla per la qualitat del producte, per una forma de reg sostenible, s'utilitzen productes fitosanitaris segons les normatives i els treballadors, en condicions normals, poden viure dignament dels salaris del camp. Però qui protegeix el consumidor dels productes que entren de l'exterior? En la majoria dels casos en desconeixem el procés de producció, però entren i els consumim… Deu ser l'efecte de la globalització...

El meu poble intenta ressorgir d'aquesta trista situació, en què cada vegada s'abandonen més finques, però disposa de l'empenta d'uns ciutadans que s'esforcen cada dia a tirar endavant noves iniciatives, i d'un fantàstic entorn natural entre el delta de l'Ebre, la serralada del Montsià i sense la pressió urbanística de la «frontera» amb el País Valencià.

La restauració, el turisme rural i les platges sense massificació, poden ser una alternativa de subsistència, però com que no en teníem prou, ara el nou projecte de la planta de gas ens torna a ennuvolar el futur, embrutant-nos l'atmosfera amb residus tòxics. Però, és clar, Alcanar és l'últim poble de Catalunya.