En una ombra recent explicava que havia tornat de Lussas, un poble on se celebren els États généraux du film documentaire amb la voluntat de mostrar la vitalitat del documental actual i recuperar films en contra de la marginació i la desmemòria: La programació, per exemple, de Mudar de vida, del portuguès Paolo Rocha, és un regal impagable. Però, de fet, jo hi vaig anar per conèixer una dona, Mira Perlov, que hi va arribar des de Tel-Aviv, on ha passat part dels seus últims quaranta anys després de viure els primers en una ciutat polonesa, fugir amb la seva família del nazisme i, passant per Cadis, residir a São Paulo fins que, a primers dels 50, va marxar a París abans de traslladar-se a Israel per viure-hi l'experiència dels kibbutz: Treballar la terra amb conviccions socialistes i per afirmar-se en contra de la prohibició que havia condemnat els jueus a convertir-se en mercaders.

No coneixia Mira Perlov, però l'havia vista en el Diari que David Perlov va rodar des del 1973 fins al 1983, en què, amb el suport del Chanel Four, va muntar sis capítols d'uns 55 minuts de durada. Després de la mort del cineasta, l'any 2004, aquest diari filmat, on emergeix un compromís polític mentre s'atrapen instants de vida íntima, s'ha fet visible en festivals i cites cinematogràfiques on la filla de Perlov, la muntadora Yael Perlov i a vegades la seva esposa, Mira, s'hi fan presents per acompanyar la pel·lícula i participar en col·loquis on sempre hi ha qui manifesta el goig d'haver descobert alguna cosa que, realitzada amb tanta llibertat com amb dificultats, li fa replantejar el sentit del cinema.

Des que vaig descobrir-lo, jo mateixa he experimentat una mena de conversió que em fa propagar la fe en el Diari de Perlov, ara disponible en DVD. Per això vaig anar a Lussas amb el propòsit de conèixer Mira Perlov. Hi vaig trobar una dona sàvia que em va regalar un exemplar d'El cocodril, de Dostoievski, i em va dir que s'ha de rellegir i reveure Teorema, de Pasolini, per exemple. Li faré cas.