| Contactar amb El Punt - Pobles i Ciutats |
| Qui som? - El Club del subscriptor - Les 24 hores d'El Punt - Publicitat - Borsa de treball | El Punt | VilaWeb | dijous, 30 de març de 2017


divendres, 24 d'agost de 2007
>

Ara ens toca a nosaltres

Un polític honest té el deure moral de sacsejar la societat i fer-li saber que cal dir prou. Necessitem ser independents i ens diuen radicals perquè no ens poden dir res més. Ho som, perquè el contrari de radical és reaccionari

tribuna
Escriptor


VÍCTOR ALEXANDRE..

+ Llibres per al record els que es van omplir durant la cerimònia per recordar el desaparegut Lluís Maria Xirinacs al Fossar de les Moreres. Foto: ORIOL DURAN

«Creieu que la mort de Xirinacs servirà perquè els polítics reaccionin i empenyin el país a fer un tomb?», va preguntar un senyor l'altre dia. Tothom va respondre que no. Era la conclusió lògica després de sentir les declaracions de diversos polítics i el que n'ha dit TV3. Ara resulta que en Xirinacs només era «un símbol de la lluita antifranquista», un home gran que el pas del temps havia convertit en un foll sense cap connexió amb la realitat. N'hi ha, fins i tot, que l'han qualificat de malalt mental, de ser algú que ja no hi tocava i que deia coses mancades de sentit. És una ignomínia, certament. Però, ben mirat, la ignomínia no ens ha d'afectar, perquè és filla de la impotència. La ignomínia no és res més que la constatació pública de les greus limitacions intel·lectuals del denigrador i la demostració explícita de la gegantina superioritat moral de l'ignominiat.

És en aquest sentit que les darreres paraules de Xirinacs són la resposta a tots aquells que, des del poder o des de les tribunes d'opinió, han fet de la claudicació de Catalunya una norma d'obligat compliment. Tan cec és el seu egoisme, tan cínica és la seva deserció, que són incapaços de percebre el galdós paper que els reserva la història.

Hi ha persones que necessiten desacreditar Xirinacs, perquè ell era justament la seva antítesi. Són tots aquells que ja fa molt de temps que han trobat en la subordinació a Espanya una manera de satisfer els seus interessos personals o de partit, són tots aquells que diuen que l'autodeterminació és una collonada o que afirmen que els drets històrics de Catalunya no existeixen o que voten a Madrid al costat del PP contra la unitat de la llengua catalana o que ens demanaven el sí a l'Estatut per convertir-nos en còmplices d'un frau històric. Ves per on, el col·lapse recent de les infraestructures del país ha posat en evidència fins a quin punt som una colònia espoliada per Espanya amb el consentiment, ja sigui per ideologia o per covardia, de la nostra classe política. És la mateixa classe política, amb tota la seva cort de creadors d'opinió, que ens vol amansits, claudicants i sotmesos com ells; és la mateixa classe política que ens diu que ara no és el moment de parlar d'independència perquè hi ha coses més importants. I quines són aquestes coses tan importants que no tenen res a veure amb la independència? Els escons, potser? Els càrrecs, la jerarquia dels partits, la vanitat personal? Ens diran que primer calen els vots perquè la plena sobirania del poble català pugui ser una realitat. Però no és cert. És només una excusa per justificar l'immobilisme. És la classe política la que té l'obligació de conscienciar aquest país de la magnitud de l'espoli a què es veu sotmès des de fa tres segles, és la classe política la que té l'obligació d'explicar que tots els problemes que té plantejats actualment la nació catalana –tots– són conseqüència directa de la seva subordinació a un altre país. Un polític honest té el deure moral de sacsejar la societat del seu país i fer-li saber que ha arribat el moment de dir prou: prou a la submissió, prou a la mediocritat, prou a l'espoli, prou a la mentida, prou a la fatxenderia, prou a la catalanofòbia.

Xirinacs parlava de la «traïció dels líders» i, en fer-ho, palesava la seva generositat. Perquè... on són els líders de Catalunya? Gandhi sí que era un líder. L'home que deia «facis el que facis potser no servirà de res, però és important que ho facis» va retornar la llibertat a l'Índia. «Però és un país pobre», dirà algú. Sí, és un país pobre. I què? Els indis no volien la independència per ser rics, sinó per ser lliures. La llibertat no dóna riquesa, la llibertat dóna dignitat.

No és, per tant, per egoisme, que necessitem ser independents, és per solidaritat. Perquè no és amb l'aeroport de Barajas ni amb les autovies o amb el metro de Madrid que volem ser solidaris, sinó amb els pobles que tenen una esperança de vida de 40 anys. Necessitem ser independents per alliberar-nos de monarques que viuen a costa nostra; per posar fi a la subordinació del nostre Parlament a la voluntat d'un altre Parlament, un Parlament que ni tan sols ens permet parlar en la nostra llengua.

Ens diran radicals, no hi ha dubte. Però ens diran radicals perquè no poden dir-nos res més. És clar que som radicals. Som radicals perquè el contrari de radical és reaccionari. I són reaccionaris, de dretes o d'esquerres, tots aquells que volen que els Països Catalans estiguin eternament sotmesos a la voluntat de les seves nacions veïnes. És, en definitiva, perquè som radicalment desacomplexats en la reivindicació dels nostres drets que exigim als nostres polítics que no ens deixin orfes de sigles, que no dimiteixin de la seva catalanitat, que no oblidin que no és amb el seu partit amb qui tenen un compromís sinó amb el seu país. Amb el seu país i amb els qui van donar la vida per ell. Perquè si no és així, si la història no compta per a res i en nom de l'estabilitat hem d'oblidar que vam ser una nació lliure i sobirana, quin sentit tenen els actes institucionals de l'Onze de Setembre? L'ambició és legítima, però el compromís és noble. I entre la legitimitat i la noblesa, crec honestament que cal triar la noblesa. Per això, cal demanar als nostres polítics que entre l'ambició i el compromís triïn el compromís.

S'ha dit que Lluís Maria Xirinacs es va suïcidar. No és cert. Xirinacs no es va llevar la vida. Només va escollir el lloc on volia morir, i quan hi va ser va deixar serenament que la vida s'escolés del seu cos. Aquest va ser el seu acte de sobirania, anar a trobar-se amb la mort en lloc d'esperar-la estès a l'asfalt o en un llit d'hospital, i aquest és el seu testament vital: dir-nos que som nosaltres, únicament nosaltres, els amos del nostre destí.



Aquest és un servei de notícies creat pel diari El Punt i distribuït per VilaWeb.
És prohibida la reproducció sense l'autorització expressa d'Hermes Comunicacions S.A.