Una campanya de la Generalitat proclama donar corda al cinema en català. De les noranta pel·lícules de la cartellera, només cinc es projecten en versió doblada a la llengua pròpia d'aquest país. Això sí, totes noranta es poden seguir en castellà i, la majoria, en versió original amb subtítols, en castellà, és clar. Les poques produccions doblades en català es projecten en una desena de poblacions, obligant l'espectador interessat a desplaçar-se i fer un esforç de militància lingüística. A més, les projeccions en català es concentren en àrees geogràfiques on aquesta és la llengua dominant. Està molt bé que els veïns de Vic puguin veure la totalitat de les poques produccions que s'estrenen doblades al català, però la veritable aposta per la normalització de l'idioma del país ha d'incidir especialment en les poblacions de l'àrea metropolitana, on la majoria de la gent no té el català com a llengua d'ús –i ni tan sols n'hi veu la utilitat.

De fet, la normalitat hauria de ser que la totalitat de films s'estrenessin en català i en versió original i, posats a fer, només per cortesia lingüística, també en castellà allà on l'exhibidor volgués. Però ningú no es queixa. De fet, a Catalunya tenim tantes coses que no van a l'hora, que gairebé es pot entendre aquesta dimissió lingüística. Ara bé, quan s'hagin solucionat els altres temes, algú es recordarà de la llengua? Tindrem corda pel català? Potser no, i tots en serem responsables.