Primer es va aconseguir el reconeixement de la llengua de signes catalana a través de l'Estatut; ara, s'ha obtingut el d'àmbit estatal amb una llei. No ha estat fàcil. El col·lectiu de persones sordes ho reclama des de fa anys basant-se en la pròpia experiència i en la veu d'experts. El president de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC), Josep Quer, va exposar davant de la comissió de Treball i Afers Socials del Congrés dels Diputats, el passat mes de maig, algunes de les diferències entre la llengua de signes catalana (LSC) i l'espanyola (LSE). Primer va recordar que la mateixa comunitat d'usuaris de tot l'Estat admet la diferència. Va recordar que hi ha diversos estudis científics que ho demostren i que, per exemple, existeix un cicle formatiu superior d'intèrprets de llengua de signes a Catalunya. El secretari de l'àrea de Política Lingüística, Santi Frigola, explica que «són llengües diferents» amb alguns signes semblants ja que estan molt properes geogràficament i culturalment. En posa un exemple: «Família es fa d'una manera molt semblant, l'única diferència és que a LSC és amb el dit índex i a LSE, amb l'índex i el del cor.» La tradició i la cultura catalana marquen diferències. No hi ha signes en LSE per indicar castellers i cagatió (com es veu a la imatge). Hi ha altres signes que són del tot diferents. Així, per nombrar el Nadal, els espanyols utilitzen el gest d'utilitzar la simbomba i els catalans fan servir el signe d'au, el menjar típic. Frigola recorda que també hi ha els anomenats falsos amics. És a dir, el mateix signe per a coses diferents.

El responsable lingüístic creu que s'hauria de crear un centre de normalització lingüística per protegir la LSC perquè, «tot i que ha resistit fins ara sense rebre cap suport institucional, corre el perill de desaparèixer en els propers 20 o 30 anys a causa de les constants influències que rep de l'exterior».