Fa uns mesos em va tocar preparar una xerrada sobre els imaginaris urbans que el cinema havia construït a l'Amèrica Llatina. Després de posar-me a pensar detalladament en l'encàrrec vaig arribar a la conclusió que un determinat imaginari d'Amèrica Llatina va ser forjat als anys cinquanta per figures populars com Cantinflas i que en els anys seixanta va transformar-se en un imaginari marcat per les revolucions i contrarevolucions que havien marcat el continent. És cert que intentar reduir tot un continent a uns quants tòpics llançats pels mitjans és absurd, però també és veritat que aquests tòpics creen discursos, configuren formes del desig i creen fantasmes al voltant dels tòpics que ens han generat unes determinades imatges.

Hi ha països i ciutats que no tenen un imaginari prefigurat i això marca la presència del turisme i el coneixement superficial del territori. En altres ocasions, algunes ciutats que tenen un imaginari potent poden veure com aquest desapareix esporàdicament i retorna amb força, motivat per interessos econòmics i polítics. Un cas curiós sobre la força de l'imaginari seria el de la ciutat de París. No hi ha dubte que París és, després de Los Angeles i Nova York, la ciutat més fotografiada i filmada del planeta, també és la que més tòpics ha generat des del seu qualificatiu de Ciutat de la Llum fins a determinats clixés relacionats amb la seva vida bohèmia, el luxe o la seva exquisida gastronomia. En els darrers mesos, però, París semblava haver deixat de cotitzar en els primers llocs de l'imaginari. Les raons tenien un marcat caràcter polític. La política francesa de no voler combregar amb la posició de Georges Bush en la guerra del Golf va generar una certa animadversió cap allò francès que va tenir curioses conseqüències en l'esfera de la cultura de masses. Com es pot fer que els Estats Units i França puguin fer les paus diplomàtiques? La qüestió és molt simple, creant una pel·lícula de dibuixos animats que tingui la ciutat de París com a escenari. El resultat final l'hem pogut veure aquest estiu, gràcies a la producció de la Pixar, Ratatouille, realitzada amb la col·laboració de la Disney. Des de l'any 1971 amb Los Aristogatos, cap producte llançat per la Disney havia tingut París com a escenari. Ara, les aventures d'un ratolí en el món gastronòmic francès han tornat a posar de moda el tipisme francès i han satisfet el mateix Sarkozy. Si traslladem el debat a casa nostra, ens trobarem amb la perla mediàtica de l'estiu, el rodatge de Woody Allen a Barcelona. Males veus diuen que, quan el director va venir per primer cop a la ciutat per promocionar una pel·lícula, algú li va preguntar en una roda de premsa si filmaria algun cop a la ciutat. El cineasta novaiorquès no en va fer ni cas. Uns anys després, Woody Allen ha filmat la seva nova producció als carrers de la ciutat. Deixant de banda el provincianisme mediàtic que ha generat el cas, és evident que la presència de Woody Allen a Barcelona no és un esdeveniment cultural, sinó una qüestió d'imaginari. Als polítics els interessa que el cineasta es passegi per la ciutat perquè la ven en determinats cinemes de tot el món. Què farà la nova pel·lícula de Woody Allen per la ciutat? De fet, estigui més o menys bé el producte, no farà res més que vendre la ciutat en determinats sectors de públic i solidificar l'imaginari. Woody Allen no és el primer que ho fa. Moltes vegades em pregunto: Què va ser més important en la construcció de la Barcelona postal actual, els Jocs Olímpics del 92 o les imatges de la Sagrada Família de Todo sobre mi madre de Pedro Almodóvar? De debò que no ho tinc tan clar.