Un dia del 1973, Salvatore Adamo estava prenent un refresc en un bar de Normandia en què actuava el cantant català Ramon Muns, completament desconegut en aquelles terres. Adamo el va escoltar amb atenció i li va agradar molt. Li va deixar el seu telèfon per tal que li truqués l'endemà si volia que li produís un disc. Muns va telefonar-li l'endemà pensant que potser havia estat objecte d'una broma. Adamo li va pagar el disc, La llum dels dies clars, que es va enregistrar a Londres, amb una formació orquestral potentíssima, en un dels millors estudis de gravació que hi havia llavors a Europa. Adamo és així: espontani, apassionat, generós i romàntic.

Fa tres anys Adamo ha haver d'abandonar els escenaris per culpa d'una hemorràgia cerebral. Fa dos anys que hi ha tornat. Dimecres el seu full de ruta el va dur a parar-se a la Costa Brava en la nit amenaçant de pluja dels Jardins de Cap Roig. Va oferir un recital de dues hores en què es va mostrar enèrgic, afable i agraït. La pluja no va gosar caure mullant les seves cançons, entre les quals va brillar amb intensitat Le monde a mal.

«Hem recordat els anys joves», s'alegrava un espectador d'uns seixanta anys llargs. El concert va ser una mena d'inventari dels anys joves d'aquestes generacions que ara caminen entre la cinquantena i la setantena. Records d'amors romàntics, de neus que emblanquinen les absències i de moments sublims que dormen al fons de la memòria sentimental van flotar en la nit. Adamo, jovial, es va donar com és: espontani, apassionat, generós i romàntic.

Ni els greus problemes de so ni el fet que no cantés en el francès original moltes peces que va interpretar en castellà no van evitar que Adamo triomfés.