Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca / has de pregar que el camí sigui llarg / ple d'aventures, ple de coneixences», diuen els versos immortals que a casa nostra tenim la immensa fortuna de conèixer perquè ens han estat lliurats gràcies a una combinació absolutament afortunada: una traducció magistral feta pel poeta Carles Riba i la popular melodia de Lluís Llach. En efecte, només li serà permès de conèixer què volen dir les Ítaques aquell qui, a la fi dels seus dies, pugui considerar-se ric en aventures i en coneixences, aquell qui s'hagi abocat de ple, amb cos i ànima, a l'experiència i al coneixement. Més important que el destí final, doncs, conegut d'una manera inexorable per nosaltres, els mortals, ha de ser el viatge damunt la nau. D'aquesta manera tan contundent ens adverteix un poeta grec, l'alexandrí Kavafis, el qual, lluny del seu advertiment, va menar una vida trista en la solitud d'una oficina de parets fosques. Ara bé, és cert que moltes coses va viure i moltes coses més va conèixer el fill més preclar i mític d'Ítaca, el llestíssim Ulisses, de mil enginys, que, després de deu anys de guerra cruenta als peus de l'ample mur de Troia, hagué de rondar encara deu anys més pel salobre i suportar les escomeses i els envits de la mar indomable abans de tocar, finalment, el terrer patern i retrobar l'abraçada de Penèlope, l'esposa pacient.

A Ítaca, en efecte, a Vathí, al port profund de la capital de l'illa, entre unes aigües que a l'horabaixa es tornen d'un majestuós color de lapislàtzuli, ha fondejat aquests dies Alexis Eudald Solà. Ell havia escollit aquesta illa privilegiada del mar jònic per passar-hi alguns dels seus estius grecs juntament amb la seva esposa, Mercè Trullén. Allí, entre les amables converses amb la gent que l'apreciava i que, tal com els havia acostumat, esperava que la canícula els tornés a portar la seva companyia, entre les llargues sobretaules al balcó mariner del seu amic i músic Spyros Arsenis –que fou durant dues dècades alcalde de l'illa i que de l'illa i els seus habitants ho sap tot–, es dedicava intensament, d'una manera rigorosa i plena d'amor, a l'estudi i la traducció dels poetes grecs. Torsimany dels versos hel·lènics que el feien feliç i omplien la seva vida de sentit, pont solidíssim d'enllaç entre l'Hèl·lade i Catalunya, que va estimar amb una idèntica passió perquè comprenia la difícil lluita que havien hagut de sostenir per defensar la seva identitat. Els més afortunats coneguérem, a les aules, en felicitacions nadalenques exquisides, en alguna publicació esparsa, les seves traduccions, d'un català bellíssim, que ell llegia en veu alta amb aquell somriure murri entre els llavis propi de qui està convençut de la profunditat de la seva vocació. Fou, a més, un enamorat d'Itàlia, i es passejava per moltes de les seves ciutats –Venècia, Roma, Palerm– tal com ho hauria fet per la seva vila de Ripoll, trobant coneguts i amics ací i allà.

A la muntanyosa Ítaca, poc apta per als cavalls com digué el savi Homer, en efecte, ha ancorat Alexis Eudald Solà, perquè les principals autoritats de l'illa, tots els itaquesos i la gent que l'estimava han volgut retre-li un sincer homenatge amb un seguit d'activitats, música i una exposició que recullen la trajectòria acadèmica i vital del qui fou professor de literatura i llengua gregues modernes a la Universitat de Barcelona. El viatge oficial del poeta Odisseas Elitis a Catalunya; la trobada entre Mikis Theodorakis i Jordi Pujol; el lliurament del Premi de la Ciutat per l'alcalde d'Atenes; l'actitud de respectuós recolliment davant la tomba de Kazantzakis amb aquell sever epitafi «No espero res, no temo res, sóc lliure»; el primer viatge a la muntanya santa de l'Athos, són només alguns moments estel·lars que mostra l'exposició. El dia que s'inaugurava l'homenatge, el professor de la Universitat de Nàpols, Costantino Nikas, va evocar la categoria humana de Solà i ens féu estremir. A més, en diversos punts de l'illa han estat recitats, en grec i català, fragments escollits de la producció literària de Solà. D'aquesta manera, la nostra llengua s'ha pogut sentir en indrets emblemàtics d'Ítaca, al cim del Monestir dels Purs, a la Cova de les Nimfes o davant de l'església de Gardelaki a Vathí. Entre els assistents era fàcil descobrir cares plenes d'emoció. Perquè, com deia el poeta, el qui ha estat capaç d'arribar a port ple d'aventures, ple de coneixences, inevitablement haurà deixat un solc profund en tots aquells que encara som en alta mar i fem via cap a Ítaca, el darrer port.

FRANCESC MORFULLEDA I CARALT

Professor de llengües clàssiques

l'IES Vescomtat de Cabrera (Hostalric)