Va tornar a ser un privilegi d'altura sentir de nou Enrique Morente a Cap Roig, aquesta vegada amb la seva filla, que tampoc hi actuava per primer cop. Enrique Morente ja no és un mestre, sinó el mestre en el seu moment dolç, i dissabte semblava trobar-se molt a gust amb ell mateix i amb l'escenari. La narrativitat, la maduresa del cantaor van entusiasmar com de costum, tant en els moments d'intimitat com en l'espectacularitat del quadre flamenc. Enrique Morente s'eixampla fins a ocupar-ho tot, s'obre tant que tot ell queda a fora, i nosaltres a dintre. Dedica un expressivitat il·limitada a explicar la solitud a través dels pals més ortodoxos i la poesia popular, de la soleá a la meravellosa alegría que va interpretar, tot ell comprensió i pietat per si mateix i l'auditori. Costa molt d'explicar l'amplitud emocional que aconsegueix aquest artista. Potser podria resumir-se en la seriositat, més que no severitat, la seriositat escrupolosa que li ve de la maduresa, que tot ho sosté.

Després del seu cant magistral, Enrique va presentar la seva filla: «Estamos emocionados de poder presentar la que ya empiezan a llamar la voz del Mediterráneo, Estrella Morente.» Entre l'ovació del públic, Estrella va sortir a l'escenari ballant la zambra del seu últim disc, elegant i majestuosa, actoral i un punt desafiant, com li correspon per edat, buscant el protagonisme sovint a davant de tot de l'escenari, amb una manera de fer pròpia –lògicament, per evitar l'enorme gravitació paternal–, més atansada a la copla i la cançó, amb gitanos, mores i toreros, que va agradar molt al públic. En la taranta i el joc tradicional, tot i els adorns, es va veure que el cant li ve naturalment de família, com el ball: pare cantaor, mare bailaora i marit torero. Tot i els grans aplaudiments, la versió del Volver potser no va ser el millor del seu recital. Si no ho és ja, Estrella Morente es convertirà en una molt gran i molt respectable cantant popular.

Finalment, pare i filla van interpretar les Canciones de la romería de Yerma i un tema de l'últim disc d'Enrique, Sueña la Alhambra. Era molt agradable sentir que les veus s'acordaven, com qui diu, per genètica. Estrella era del tot conscient de qui tenia al costat, i es pot dir que més aviat acompanyava Enrique. El mestre ho omplia tot, però ella brillava per si mateixa com més s'acoblava al pare. Ja es començava a notar el caliu familiar. Després de la insistència del públic, que aplaudia dempeus, va venir un final dels que es recorden, amb totes les complicitats i tot el pes d'una reunió i festa familiar, agombolada pel públic en part encara dret, satisfet i feliç. Entre els músics, havia destacat la veu matisada d'un jove, «José Enrique Morente júnior», va dir Enrique, «cantaor del futuro».