L'últim toro «català» d'Osborne només aguanta dret una setmana. El divendres 3 d'agost un grup que es dóna a conèixer com a Germandat Catalana La Bandera Negra va reivindicar l'atac del que hi havia al Bruc, al costat de l'A-2. A tot Espanya hi ha uns 90 toros d'Osborne i ara cap a Catalunya.

Hi ha «toros a Catalunya», que no és pas el mateix que dir que hi ha «toros catalans», com ho podem dir del burro català. Perquè un toro sigui realment català cal que en la cultura, les tradicions i els costums catalans es trobi d'una manera natural i cohesionada el món de la tauromàquia, un món amb el qual una majoria de catalans no se sent identificat. És cert, però, que Barcelona va arribar a tenir tres places de toros, però la tauromàquia a Catalunya s'ha mitificat gràcies al setè art (recordem el rodatge d'algunes escenes de la famosa pel·lícula amb Ava Gardner titulada Pandora i l'holandès errant, i l'idil·li de l'actriu amb el torero Mario Cabré). Durant tot el règim de Franco, els nodos projectats en els cines d'arreu d'Espanya són un excel·lent trampolí de l'art taurí, i als anys setanta és bàsicament el turisme qui s'interessa per les corrides de toros.

On els espanyols hi veuen una combinació festiva de llum, art, estil, color, bravor, els catalans hi veuen un clar exponent de la simbologia més espanyolista i, per defecte, anticatalana.

On els espanyols hi veuen sacrifici en pro de l'art espanyol, els catalans hi veuen un crim i un maltractament contra els animals. Recordem la històrica votació del ple de l'Ajuntament de Barcelona (6 d'abril del 2004), que es declarava contrari a la pràctica de les corrides de toros i que va servir no tan sols per refermar el compromís amb una bona part de ciutadans catalans oposats a les pràctiques basades en el patiment agònic dels animals, sinó també per fer un pas més en l'esperit contrari a acollir un simbolisme espanyol allunyat de les tradicions pròpies de Catalunya.

Des dels anys noranta, el sector taurí de les comarques gironines sobreviu gràcies a l'afluència de turistes a les places de toros. El consistori d'Olot va aprovar al maig del 2000 una moció antitaurina que prohibia les corrides de toros tradicionals a la plaça del municipi. Tossa de Mar es va convertir el 1988 en el primer municipi antitaurí d'Espanya. Els ajuntaments de la Vajol i Vilamacolum, a l'Alt Empordà, també han declarat antitaurins els seus municipis.

On la llengua espanyola veu en la tauromàquia molts matisos, molts detalls que requereixen l'auxili d'un terme per representar-los (he malcomptat en un glossari taurí prop de 300 paraules), la catalana hi veu quatre matisos que expressa amb 34 mots ben comptats en el diccionari d'Enciclopèdia Catalana, molts dels quals ja són adaptacions de l'espanyol. Així, tenim mots del toreig com ara la banderilla; el bou, que té com a sinònim toro, mot que també ens ha vingut de l'espanyol; la quadrilla, igual que en espanyol, que és cuadrilla; l'estoc, que és l'espasa del torero, en espanyol estoque (els qui no hi estan avesats, i fora de context, pensarien més aviat en un estoc d'articles); la pica, no pas la del bany o la de la cuina, sinó la barra llarga de fusta acabada en una punta de ferro que serveix per aturar els toros o picar-los (casualment en espanyol pica); o la mateixa paraula torero (no pas torer ni bover, de bou). I en anglès no cal dir que la tauromàquia terminològica es redueix a quatre mots presos directament de l'espanyol o a la frase d'explicació, com ara amb banderillero, que en anglès és banderillero o també bullfighter who uses the banderillas (‘torero que fa servir banderilles').

És cert, doncs, que hi ha toros a Catalunya, però el fet que n'hi hagi no dóna dret a regularitzar papers per legalitzar-los com a catalans, perquè el toro, sigui el d'Osborne –amb segell del dissenyador Manuel Prieto– o sigui el de qualsevol altre, està plenament estigmatitzat com el símbol més espanyolista i més contrari a la simbologia catalana. El toro, després d'una corrida, mor dessagnat; el torero i els símbols que hi llueix, en surt corejat per la fiesta nacional. Els catalans tampoc en aquest món «festiu» són espanyols.