Treballa des de principis dels vuitanta a la ràdio (primer a Ràdio Terrassa de la SER i després a Catalunya Ràdio) i havia treballat en totes les franges horàries excepte en la nocturna, quan Carles Cuní va decidir el 1987 presentar el projecte de La nit dels ignorants a la direcció de l'emissora pública, on estava fent l'informatiu matinal des de 1983. El nou programa, concebut com a alternativa als grans magazins esportius nocturns de les emissores espanyoles (era l'època de José María García vs. José Ramón de la Morena) i centrat en preguntes i respostes dels oients, va ser un gran èxit. Bé, Cuní parla d'«èxit modest, perquè en l'àmbit català tot és modest». No tenia previst estar-hi gaire temps: «Tres o quatre anys, per provar-ho»; però l'espai va funcionar i es «va entrar en una dinàmica de la qual era molt difícil sortir». Ell va començar a percebre que l'espai s'estava tornant repetitiu i que s'hi feien preguntes similars –«per a qui entrava nou podia ser interessant, però per a qui estava allà cada dia era una mica avorrit»–, però tot i així reconeix que li hauria agradat arribar als 10 anys de programa. Va plegar, però, un any abans. «No havia planificat acabar La nit... l'any que ho vaig fer, però va entrar una nova direcció a Catalunya Ràdio que va apostar justament pel tipus de programa contra el qual havia nascut La nit dels ignorants.» El seu espai va continuar, però començant a les dues de la matinada, l'hora en què fins llavors acabava. Cuní va negar-se a anar a «una franja marginal» amb un programa d'èxit i va deixar Catalunya Ràdio. Va plegar de l'emissora coincidint amb el final també de la seva única experiència televisiva, Som i serem, un programa de TV3 sobre pobles de Catalunya. Cuní recorda el 1996 com «un any molt dur» compaginant tele (de 9 del matí a 3 de la tarda), ràdio (de 10 de la nit a les 2 de la matinada) i la codirecció del Grup Flaix, que havia creat el 1992 amb Miquel Calçada, a la tarda. «Dormia dues o tres hores diàries, i només treballava i treballava.»

Amb la sortida dels mitjans de la CCRTV va concentrar-se en els seus projectes empresarials, deixant de banda la carrera personal. «Ja havia fet el que havia de fer», afirma i assegura que mai s'ha plantejat tornar-hi. «L'antena és molt esclava», diu, i ell necessitava més temps per al Grup Flaix, que ja «començava a presentar uns números interessants.» Va decidir abocar-s'hi, però el problema era que, igual que Miquel Calçada, no tenia estudis empresarials. «Estava acostumat a mirar-me les coses des de la barrera, com a treballador, i quan et poses al capdavant d'un projecte i t'hi estàs jugant els diners... vam haver d'intentar aprendre com funcionava tot això en escoles de negoci.» El projecte de Flaix, a més, era «un projecte d'àmbit nacional català» –tenen emissores a les Illes i Andorra– i, per tant, també necessitaven temps per poder moure's pel territori. El grup, amb més de cent treballadors a darrere, està centrat en cadenes musicals, perquè no s'ha trobat «la complicitat de l'administració» per anar més enllà, tant en ràdio (una tercera freqüència els permetria fer una emissora convencional; «el que no farem és sacrificar les dues cadenes que ens funcionen») com en televisió (Flaix TV no va aconseguir la llicència de TDT després de quatre anys destinant-hi recursos en analògic). «Des d'un punt de vista empresarial, això no són grans negocis», explica, i parla del risc i l'alta inversió que suposaria una nova ràdio o televisió, tot i així ho faran «si val la pena, no només per una qüestió de diners sinó també de país i patriotisme». Aquesta és una de les bases de Flaix, un grup pel qual Cuní ha passat de ser un empleat de la «ràdio nacional de Catalunya» a coliderar un ambiciós projecte privat per a tots els Països Catalans.