Alfons López Tena en el seu assaig Catalunya sota Espanya afirma amb contundència que la democràcia a Espanya és de baixa qualitat. Hi estic d'acord. I la democràcia espanyola, com sol succeir a tot allò que és de baixa qualitat dóna inequívocs senyals de funcionament defectuós. És una conseqüència de la baixa qualitat. En la nostra vida quotidiana ens n'adonem constantment. A ningú no se li escapa, ho sap per experiència, que l'adquisició de qualsevol producte o servei de baixa qualitat, comporta, ja sigui un electrodomèstic, un cotxe o qualsevol altra cosa, que s'espatlla molt ràpidament. Hem de tenir molt de compte amb la baixa qualitat de la democràcia a Espanya. Perquè es pot espatllar. Caure en pana. El politòleg francès Jacques Capdevielle, membre del consell científic d'ATTAC i director de recerques al CEVIPOF (Centre de Recherches Politiques de Sciences Po), ens parla de la pana de la democràcia. La seva anàlisi és interessant i posa en relació tota una sèrie fenòmens, sovint simplement juxtaposats. En analitzar la grandària de les disfuncions institucionals els situa en la crisi global de la legitimitat del poder. Aquesta crisi de legitimitat de poder l'experimenten alguns polítics, els quals fins i tot ni tan sols creuen en la seva, com sembla ser el cas del president de la Generalitat, José Montilla, com va quedar palesat el passat dia 18 de juliol en una sessió de control al ple del Parlament de Catalunya, en la qual va arremetre contra CiU, en el curs de la seva resposta a una pregunta d'Artur Mas, en la qual va dir textualment: «Vostès pensen que si vostès no governen, s'acaba el país, però afortunadament no és aquesta la percepció de la majoria dels ciutadans. Vostès es pensen que el país és seu, que els que som aquí som uns usurpadors, això és el que pensen vostès.» Quan un polític de la rellevància institucional del president de la Generalitat, en seu parlamentària, evidencia d'una manera tan clamorosa l'angoixa que li produeix que se'l pugui considerar un usurpador, és indubtable que contribueix a l'erosió de la institució que representa. Al president Montilla li agrada definir-se com un bon gestor. És home de fets, no de paraules, diu. Durant la gran apagada de Barcelona, va resultar que ni d'una cosa ni de l'altra.

Si, segons el clàssic comentari de Churchill, la democràcia és el menys dolent de tots els règims, significa que, per definició, és imperfecta i que s'ha de contemplar la possibilitat, la necessitat, de la seva crítica o, si seguim el símil mecànic, la seva reparació, i si seguim el clínic, la seva cura. En un cas i altre convindrà determinar els elements defectuosos o els òrgans malalts. Són tants, encara que juxtaposats, els que hi ha a la democràcia espanyola que d'entrada declino esmentar-los tots, només en mencionaré alguns. Per exemple: la no-assumpció per part del Partido Popular del paper de l'oposició en un règim parlamentari. Una democràcia parlamentària requereix una oposició que controli i que plantegi alternativa. És una pràctica malaltissa limitar-se a la simple contestació de l'exercici del poder. En aquest comportament s'hi troba també la síndrome de legitimitat: el Partido Popular es considera il·legítimament desposseït del poder. Un altre exemple: que l'ambigüitat constituent en qüestió d'estructura d'estat s'hagi anat decantant cap a una centralització involutiva. Aquí s'observen els efectes perniciosos d'haver volgut substituir la manca de consens per l'ambigüitat. És una manifestació de la dita popular «allò barat és car». Les forces polítiques catalanes van transigir en fer la Constitució i ara en paguem molt cares conseqüències. I un tercer exemple: el paper del poder judicial a l'estructura constitucional. Aquesta és una de les grans disfuncions de la democràcia espanyola. No hi ha solució de continuïtat entre el principi d'un poder judicial independent i la pràctica. La politització de la justícia és tan evident com clamorosa. A les institucions judicials s'hi constaten els dos corrents ideològics majoritaris a nivell d'Estat, i s'arriba a bloquejar la seva renovació si ha de significar una nova correlació. Deia Woodrow Wilson que el combat per un govern constitucional és un combat a favor de lleis bones, però també per tribunals intel·ligents, independents i imparcials. Un poder judicial independent exigeix que els jutges siguin independents en l'exercici de les seves funcions i que com a entitat institucional també ho sigui i que la seva esfera estigui protegida contra la influència declarada o insidiosa d'altres elements de l'Estat i dels partits polítics. Que la influència dels partits polítics al Consell General del Poder Judicial o al Tribunal Constitucional sigui tan notòria com és en els moments presents és una greu disfunció. És una greu malaltia. Els defectes de funcionament de la democràcia espanyola són nombrosos. També ho són els símptomes de les seves malalties. Ningú no pot negar que ens trobem davant una crisi de confiança i no precisament amb la democràcia. No es tracta del desencant de la gent amb els valors o principis democràtics, sinó amb el seu funcionament real. És el resultat d'adonar-se que no hi ha coherència entre els uns i l'altre. La responsabilitat dels polítics és restablir-la. La dels ciutadans, fer que els polítics en tinguin consciència. La democràcia reposa essencialment en la confiança dels electors. Entrem en un període electoral. Serà el moment a Catalunya que els electors, lluny de manifestar amb una estèril abstenció la seva desaprovació per la manera com és tractada, siguin capaços de deixar clar que no accepten l'explotació colonial a què són sotmesos, l'espoli fiscal, la falta d'inversions, etc. Haver renunciat a la violència, no ha de significar haver renunciat als objectius. Les eleccions no són l'acte d'un dia. Hi ha un abans i un després. El missatge dels catalans als polítics d'una i altra banda de l'Ebre ha de ser formulat amb tota contundència ara. Ha de ser un ja n'hi ha prou clar i català. I després, celebrades les eleccions, cal obrar en conseqüència, polítics i electors.