No deixo de pensar en Bergman i Antonioni, és a dir amb les seves pel·lícules, i així és que no puc deixar d'escriure'n. Quan eren vius, també hi pensava. Torno a dir-ho: les seves imatges (i paraules) no te les acabes mai, et revenen per dir-te noves coses. Però un dels efectes de la mort és recordar aquells que han acabat d'arribar-hi. He llegit moltes coses, algunes d'esplèndides, sobre Bergman i Antonioni aquests darrers dies. M'han arribat i he escrit missatges. També he mantingut converses sobre els dos cineastes. Contradient els enterradors del cinema d'autor europeu, les morts de Bergman i Antonioni han fet present que la seva obra respectiva es manté viva. A la memòria i oberta a noves mirades. He sentit que l'autor de Persona i el de L'aventura formen part de l'educació moral i visual de diverses generacions.

Fa poc algú m'ha dit que havia vist Saraband, l'última obra mestra de Bergman, en una recent emissió televisiva. No l'havia vist abans i està impressionat. No és per menys. Hi ha una humanitat sense contemplacions a Saraband que et fa sentir tan fràgil com s'hi sent Erland Josephson en despullar-se (sembla una pintura de Lucien Freud: una nuesa moral) cap al final de la pel·lícula. Qui me n'ha parlat recordava haver vist fa molts anys Escenes d'un matrimoni, la pel·lícula de la qual surten els personatges d'Erland Josephson i Liv Ullmann a Saraband. A partir d'un moment, les escenes del matrimoni són les d'una batalla campal. Una de les batalles campals de les parelles bergmanianes. També hi ha crisis i batalles en les parelles d'Antonioni. He recordat una cosa que va escriure el filòsof Gilles Deleuze a propòsit del cine d'Antonioni: «En què s'ha convertit l'amor per fer que un home o una dona acabin tan desarmats, mustis i adolorits? I per fer que actuïn tan malament tan al començament com al final en una societat corrompuda». El valor de certes preguntes és que no tenen resposta. Defineixen el terreny d'una exploració. Com la que van fer Bergman i Antonioni.