Potser sí que la independència de la nació catalana, dels Països Catalans, és una noble utopia de la gent d'Esquerra i d'aquells que desitgen alliberar-se d'una vegada per totes, de les contínues vexacions a què, des de Madrid, ens sotmeten permanentment els governs, de dretes o esquerres, de l'Estat. Dic que potser sí que és una utopia, perquè en el conjunt de tot el territori encara no hi ha ni la consciència, ni les condicions per fer-ho possible. Una altra cosa és la independència de Catalunya. Aquesta pot deixar de ser un desig impossible o un somni irreal si s'aconsegueix conscienciar la majoria de catalans que per avançar en l'autogovern i en el desenvolupament de la nostra cultura i la nostra llengua cal trencar les cadenes que ens lliguen i ens ofeguen i no ens deixen desenvolupar com a poble lliure.

Deixarà de ser la utopia que esmentava si som capaços de discernir els passos que hem de fer i els instruments que hem d'emprar. Els passos que caldrà fer són: implicar tota la societat civil catalana, des dels treballadors fins a la burgesia, des dels sindicats fins a les organitzacions empresarials, des de les cambres agràries fins a les de comerç, des dels ajuntaments i Diputacions fins a la Generalitat, per tal que tothom s'adoni que amb aquest permanent ofec a què estem sotmesos, Catalunya mai rebrà d'Espanya cap mena d'agraïment, ni cap mena de sincera acceptació, sinó tot el contrari. El que darrerament ens està passant amb Rodalies de Renfe, amb els continuats entrebancs a l'aeroport del Prat per evitar que sigui intercontinental o amb la tercermundista apagada energètica de Barcelona, és la mena «d'agraïment» que rebem i podem esperar d'un Estat orgullós de ser jacobí.

Passos clars

Reconeixement pendent