Als Estats Units, aquesta crítica de Planet Terror, de Robert Rodriguez, no tindria sentit. La pel·lícula era la primera part d'un llargmetratge titulat Grindhouse, signat per Rodriguez i Tarantino, que pretenia recuperar l'esperit dels vells cinemes populars americans dels anys setanta, centrant-se sobretot en els anomenats exploits, productes de cinema de terror que posaven en joc una determinada estètica de subgènere, mitjançant obres barates pensades per al consum intern. Dins de l'afany per reescriure la història del cinema, reivindicant els subgèneres oblidats per la cultura oficial, Tarantino va decidir reinventar, amb l'aliança de Rodriguez, els exploits. El resultat va ser una pel·lícula sorprenent plantejada com un programa doble, amb tràilers inclosos i que, després del fracàs comercial als Estats Units, arriba a Europa partida, com si es tractés de dues obres diferents, amb la pèrdua d'alguns dels referents.

Mentre esperem que arribi al final de mes la fascinant Death Prof de Tarantino, s'estrena la part dirigida per Robert Rodriguez. Mentre el treball de Tarantino porta l'estètica de sèrie B cap a les coordenades del cinema d'autor, Planet Terror juga del tot l'estètica Grindhouse, amb els seus excessos, les seves sortides de to i les seves bromes escatològiques. No hi ha cap dubte que Robert Rodriguez és un cineasta singular, amb una gran inventiva visual, però que no acaba de dominar les cartes que articula en el seu joc i no acaba de controlar tot el seu material. Planet Terror reflecteix el millor i el pitjor de Robert Rodriguez. El millor és la manera com sap reciclar amb intel·ligència tots els postulats de la sèrie B, sense cap mena de complex, fins al punt d'arribar a alguna solució ben calculada. Els millors moments vénen determinats per la pròtesi que Rodriguez inventa per a la seva protagonista després que una allau de zombis li mengin la cama i, enlloc d'una ortopèdia convencional, construeix una metralladora. Rodriguez treu partit de la situació en els moments finals del seu relat. El pitjor de Planet Terror és la incapacitat del cineasta per donar una certa dimensió a la seva faula. En un moment en què Joe Dante i George A. Romero han convertit dues fantasies poblades de zombis en delirants metàfores polítiques, Robert Rodriguez sembla preferir quedar-se amb la simplicitat del joc.