En una escena de El verdugo (1963), de Luis Garcia Berlanga, els protagonistes visiten la fira del llibre de Madrid per tal d'aconseguir la recomanació política d'un notable escriptor del règim. En una de les parades de la fira veiem dos joves amb ulleres negres i amb posat intel·lectual que pregunten si hi ha algun llibre sobre Ingmar Bergman o Michelangelo Antonioni. Berlanga aprofita la situació per riure's de dos cineastes que a començaments dels anys seixanta estaven de moda i per afirmar que la seves influències culturals no passen per una modernitat que Berlanga, com la majoria de cineastes espanyols de la seva època, mai va arribar a entendre.

Aquesta setmana el nom d'Ingmar Bergman i Michelangelo Antonioni han tornat a unir-se. L'atzar ha fet que tots dos morissin el mateix dia –el 30 de juliol– amb poques hores de diferència. La seva desaparició conjunta deixava orfe el cinema europeu de dos dels seus més grans autors i liquidava tota aquella generació d'autors que varen conèixer el cinema als anys quaranta, després de la guerra. Ara a la primera línia de front es troben els autors de la Nouvelle Vague, amb Eric Rohmer i Alain Resnais, amb 86 i 85 anys, respectivament, en els primers llocs.

La desaparició dels vells mestres i l'envelliment dels representants d'aquella modernitat que va canviar les regles del joc del cinema europeu no fa més que demostrar que el cinema europeu, com la cultura del continent, està patint un procés progressiu d'envelliment. El problema més greu és que les noves generacions, fins i tot els autors més carismàtics que triomfen en els grans festivals, no tenen l'alçada, ni la visió global del món, que han tingut els vells mestres.

Bergman i Antonioni són per a molta gent els representants d'un cinema sense concessions, en el qual cap imatge remetia cap a una certa idea de l'espectacle i en què les exigències formals acaben convertint les pel·lícules en obres aspres, de difícil entrada. Aquesta lectura ha estat construïda a partir d'un seguit de tòpics, ja que ni Bergman ni Antonioni són tant hermètics com molts pensen, ni estan tant passats de moda com altres desitgen. Bergman, per exemple, és un dels pocs autors que té editada en DVD la pràctica totalitat de la seva extensa filmografia i les seves pel·lícules continuen fascinant els joves que no varen poder-les veure en el seu moment. Antonioni, per la seva banda, és un dels autors més citats i referenciats per bona part dels directors que es troben al capdavant del cinema mundial. En els anys vuitanta, el cinema de Wim Wenders era impensable sense el d'Antonioni i en l'actualitat no podem entendre els grans cineastes asiàtics –Huo Hsiao Hsien, Tsai Ming Liang o Jia Zhang-ke– sense tenir present la lliçó del mestre italià.

Si intentem preguntar-nos què tenen en comú Bergman i Antonioni, fàcilment veurem que tots dos, a partir de llegats culturals contraposats, varen oferir un retrat acurat de la crisi de les relacions humanes enmig de l'emergència de la societat del benestar. Bergman i Antonioni varen radiografiar la parella i varen observar com la solitud, la crisis de comunicació i l'alienació s'apoderaven de les relacions humanes creant un nou paisatge sentimental.

Estilísticament, tots dos partien de camins contraposats. Bergman tenia damunt seu el pes de la seva formació teatral, fet que provocava que la seva posada en escena se centrés en el cos humà dels actors/actrius i la construcció acurada dels diàlegs. Antonioni tenia, en canvi, una formació més plàstica, eminentment visual, per la qual cosa preferia construir les seves pel·lícules a partir d'un detallat procés de relació entre les figures humanes i la nova arquitectura urbana de la societat del benestar.