Quedem amb Pep Parés al Masnou. Un lloc ben curiós, el Masnou, per ser la seu d'una de les curses de trineus amb gossos més importants del calendari internacional. «Els que ho portem vivim al Masnou, i ja ens està bé.» Parés és el director de Pirena, que va impulsar quan, a finals dels anys 80, va decidir canviar de vida. Abans del canvi, però, hi havia una carrera d'actor apassionant. La història d'aquest fill de Sant Feliu de Codines de 57 anys, casat, amb dos fills, Júlia i Pere, i un nét catalanojaponès, Jun, va molt més enllà de la capa i l'enciam brodat al pit.

Pep Parés esdevé actor quan, llicenciat en història, a principis dels setanta marxa a París amb la intenció de fer una tesina sobre el moviment anarquista espanyol a l'exili. Animat per la Toni, la seva dona, estudia teatre a la Universitat de Vincennes, amb un dels principals renovadors de l'escena mundial, Jerzy Grotowsky. D'aquells anys recorda, sobretot, la creació d'una companyia a Brussel·les, on treballa uns anys. Retorna a Catalunya per entrar al Teatre de la Claca. Debuta amb Mori el Merma, mític al·legat contra les dictadures «amb ninots, màscares i decorats pintats per Joan Miró, a qui vaig tenir la sort de conèixer», explica.

En el tombant dels anys 70 als 80, entre altres muntatges, adapta el Curial e Güelfa, on interpreta tots els papers (14!) en més de 600 representacions. Li arriba l'hora de la televisió. «Va ser en una sèrie que es deia Pobles i llegendes, anàvem per tot Catalunya buscant històries, que representàvem amb la mainada.» Aquí neix Oliana Molls, «un personatge que no tenia nom, i com que aquell dia rodàvem a Oliana, amb en Ricard Reguant [director de la sèrie], doncs mira...». En un dinar al barceloní Can Culleretes amb els guionistes David Cirici i Piti Espanyol, el personatge agafa volada amb sèrie pròpia. La primera tongada porta el títol d'Oliana Molls i l'astàleg de bronze –«astàleg és una paraula inventada», aclareix–. Emesa a partir de 1985 i dirigida per Joan Guitart, aquest Indiana Jones a la catalana marca la infància i adolescència de molts. «Algun cop, per motius de feina, em reuneixo amb algun alt càrrec que em reconeix i em diu ‘jo et seguia quan feies d'Oliana' i jo penso ‘coi, sí que m'he fet gran!'» Durant aquells anys, entre altres projectes teatrals, fa el paper immortalitzat al cine per Woody Allen a Torna-la a tocar, Sam, alhora que comença a notar una certa saturació del món de l'escena. El canvi el propicia una casualitat: «Una senyora del Masnou em va ensenyar una cadellada de gossos nòrdics que em van fascinar. Pirena es va muntar a partir d'aquí.» Setze edicions després, la seu de Pirena ocupa el local que abans era sala d'assajos.

El 1993, de la mà de Miquel Calçada encara torna al mitjà televisiu per interpretar un dels personatges més entranyables i alhora frikis de la televisió: el Capità Enciam, defensor del medi ambient, «una barreja de Robin Hood i Superman de tercera». Catorze anys després Parés sosté que els casos pràctics que s'hi denunciaven, «desgraciadament, són vigents». Un deix de superheroi pessimista que no impedeix que, al món real, continuï la lluita per millorar la societat: a Pirena combina l'esperit competitiu amb accions en favor del medi natural. I presideix Amnistia Internacional a Catalunya: «A la vida he estat molt de sort i trobo que està bé cremar una part de la vida per aquestes causes.» Pensa que, tot i els casos puntuals, Catalunya no té res a veure amb països «on la tortura és un hàbit» i considera que en temes com el dels vídeos de la comissaria de les Corts, «s'ha exagerat». Ell que, de duresa a les presons, en té experiència, curta però intensa, ja que a finals dels anys seixanta va passar tres dies a la comissaria de via Laietana i dos dies a la Model, per haver repartit propaganda antifranquista.

La conversa va arribant al final i em veig obligat a fer-li la pregunta inevitable que m'ha rondat pel cap tota l'estona.

–Com deia el Capità Enciam, «els petits canvis, són poderosos»?

–«Indiscutiblement. En tots els àmbits, el nostre granet de sorra és decisiu.»