Seguir la pista de Mercè Sala, saber on és ara i on havia estat abans, és la cosa més senzilla del món. Tret de la data de naixement, aquesta dona expansiva, enraonadora, belluguet, ho explica tot. No cal ni anar-la a veure personalment. Vostès posin el seu nom al Google, cliquin i allà hi és tot, escrit per ella mateixa. No només el currículum i els càrrecs que ha ocupat. També articles d'opinió publicats, algunes reflexions inèdites i articles de tercers que ha trobat interessants. Per tant, aquest reportatge podria acabar aquí perquè el misteri d'on era i on és ara Mercè Sala, que és la gràcia d'aquesta secció estiuenca, no és cap misteri.

Observin com s'explica Mercè Sala en els ambients del ciberespai: «Aquesta pàgina web s'ha dissenyat per difondre i poder compartir els coneixements que he anat acumulant al llarg del meu treball, sobre el qual voldria fer un resum, sense taladrar-te massa.» I tot seguit, sense ànim de taladrar el lector sabem que va estudiar ciències econòmiques a Barcelona tot i que va acabar la carrera a Bilbao per haver-se rebel·lat contra l'expulsió del professor Manuel Sacristán. Que va treballar al Banc Industrial de Catalunya (terreny de Banca Catalana, ai!) i que Narcís Serra la va conduir cap a l'Ajuntament, on s'hi va estar onze anys. Diu: «El més singular, des del punt de vista de la gestió, va ser la liquidació de la Corporació Metropolitana de Barcelona.» I la Mercè Sala que no vol taladrar però que tampoc es talla ni un pèl, afegeix: «Els polítics que van decidir liquidar-la pertanyen al grup dels patrimonialistes, són els que creuen que són 'elegits' des del punt de vista bíblic i no des de la representació.»

Però, és clar, hem anat a veure Mercè Sala personalment perquè, periodísticament, som uns clàssics. Des del punt de vista públic, Sala ocupa ara la presidència del Consell de Treball Econòmic i Social de Catalunya, un ens previst per l'Estatut que depèn del govern i que té per missió examinar i en el seu cas millorar amb suggeriments les lleis que el govern elabora. Un cop al mes, Mercè Sala convoca els membres del Consell, que són representants d'empresaris, sindicats, pagesos i pescadors i, junts, analitzen i discuteixen les emanacions governamentals abans de ser trameses al Parlament. I els fan cas? «De vegades sí, i de vegades no.»

De l'observació de Mercè Sala al seu actual despatx del carrer Diputació i després d'escoltar-la, puc afirmar sense por d'equivocar-me que aquest caràcter de senyora es troba una mica engabiada en aquest despatx i que allà on va ser feliç va ser a la presidència de Renfe, on va accedir el 1991 –govern PSOE– després d'una gestió dels transports urbans de Barcelona. Parla de trens i de ferroviaris i els ulls li espurnegen i no pot estar quieta. Totes les persones que agafen el tren de rodalies tenen la senyora Sala en un altaret. Va ser ella qui va posar ordre, concert, puntualitat i nous cotxes a l'antiga i atrotinada Renfe –«s'ha d'apostar per rodalies i per alta velocitat, la resta, el tren botijo i de la truita de patates s'ha acabat»–, que són l'ordre, el concert i la puntualitat que amb el temps i la falta d'inversions s'han deteriorat com es deterioren i caduquen tots els electrodomèstics de casa al mateix temps, passats uns anys. «Renfe no es pot dirigir amb diplomàcia sinó amb decisió.»

El TAV pel subsòl de Barcelona? «Si hi ha trens que passen per sota la catedral de Milà, no poden passar per sota la Sagrada Família? És que han fet els fonaments pitjor?» El TAV enllaçarà amb França, anirem amb tren a París? «França no està per la feina de la connexió. No és estrany. El tren és per a viatges de, com a molt, tres hores. Més enllà, el viatger agafa l'avió. Mira.» I em mostra estadístiques a través d'un ordinador que li parla més de trens que de res. Si tots els nois volen tenir un tren elèctric, Mercè Sala és l'enveja de tots els nois.