El suport militar britànic a la policia nord-irlandesa va començar el 1969 arran de l'augment de la violència pels enfrontaments entre unionistes i republicans, una situació que va durar més de 30 anys. Aquell any, els republicans, cansats de la discriminació i les injustícies de què eren víctimes, ja que els unionistes monopolitzaven el govern provincial, els càrrecs d'importància, els principals llocs de treball i les terres mes riques, van sortir als carrers de totes les ciutats i pobles per exigir profundes reformes polítiques i econòmiques. Però els unionistes, lluny d'acostar posicions van endurir la discriminació. Els desordre es va estendre i el govern conservador de Edward Heath va enviar reforços a Irlanda del Nord. Tot i que els republicans els van rebre amb alegria, convençuts que els protegirien de les bandes unionistes, els soldats van començar a detenir catòlics, que van respondre amb accions de l'IRA contra els militars i va començar una cadena d'atemptats i un conflicte que ha causat més de 3.000 morts.

Des del primer desplegament britànic més de 300.000 efectius militars han servit a la zona. D'aquests, en van morir 763, l'últim dels quals va ser el caporal d'artilleria Stephen Restorick, d'un tret d'un franctirador el 1997, i més de 6.000 van resultar ferits. En les èpoques més violentes, el nivell de tropes va arribar a superar els 28.000 efectius i el 1994 encara n'hi havia 19.000.

Els 5.000 militars que hi queden ara estaran repartits en deu localitats nord-irlandeses. Les bases seran similars a les que hi ha en altres ciutats britàniques on els soldats s'entrenen per a operacions a l'estranger. De tota manera, encara hi haurà un equip d'artificiers a causa del nivell d'amenaça, molt baix, dels grups dissidents republicans, però ja no hi ha soldats que escortin les patrulles policials, ni que dirigeixin operacions en els reductes republicans de Belfast o Derry, ni a la frontera amb Irlanda. Des d'avui la policia nord-irlandesa es l'únic cos responsable de la seguretat.

La signatura de l'Acord de Divendres Sant, el 1998, i la progressiva eliminació del risc del retorn a la violència paramilitar han fet possible la retirada militar britànica. Ni republicans ni unionistes parlen ara de vencedors o vençuts. Un informe militar britànic reconeix que l'exèrcit «no va guanyar d'una manera reconeguda», però assegura que va aconseguir el seu objectiu, que va permetre establir un procés polític sense nivells inacceptables d'intimidació. «La violència es va reduir fins al punt que es va veure clar que l'IRA no guanyaria mitjançant la violència», diu l'informe.