«La meva dona [Diana Krall] ja m'havia advertit que aquest era un lloc fantàstic per tocar-hi», va confessar Costello a Cap Roig quan, després d'uns quants intents frustrats de buscar la comunió amb el públic, va aconseguir que unes quantes parelles de totes les edats ballessin una cerimoniosa i final The sharpest thorn davant de l'escenari. A Costello, el professor Toussaint, l'organista Steve Nieve, els Crescent City Horns i la resta de músics que van permetre al públic de Cap Roig gaudir d'una de les exhibicions més esplendoroses de la música d'arrel de Nova Orleans que han passat darrerament per Catalunya, els va costar Déu i ajuda arrencar de les cadires els dos mils culs que hi havia asseguts dissabte a les grades de Cap Roig. Quan finalment van tenir la feina feta, la festassa hauria pogut durar la nit sencera.

Costello, amb sabates de purpurina, i Toussaint, amb les seves ja clàssiques sandàlies amb mitjons blancs, no van tenir més remei que oferir un menú de degustació dels seus dos extensos repertoris, que integren unes quantes dotzenes de brillants i cèlebres cançons. L'exhaustiu repàs a The river in reverse, l'únic disc que han gravat plegats després de conèixer-se en un recital benèfic pels damnificats del Katrina (el mateix Toussaint hi va perdre la casa), era inevitable. Un té la sensació, en aquest àlbum, que a Toussaint se'l té un pèl desaprofitat, però és innegable que Tears tears and more tears, Who's gonna help brother get further i International echo (en el decurs de la qual, tota una ironia, a Costello se li va espatllar el monitor des d'on es podia escoltar) són petites perles en disc i en directe.

De Toussaint, Costello –que no va parar d'ensabonar-lo– va dir que era un plaer tenir al costat l'home que hi havia darrere de tantes i tantes grans cançons que els Searchers, els Easybeats i moltes altres bandes interpretaven al Liverpool dels anys seixanta, i Toussaint, màgic i savi, va ofrenar l'audiència amb delicades lectures d'A certain girl, Brickyard blues, Yes, we can can i un Fortune teller amb Costello, enèrgic, al micròfon. Costello, per la seva part, no va voler desaprofitar l'oportunitat de tenir a Toussaint magrejant les seves peces, i Pump it up, High fidelity, Watching the detectives i Alison, passades pel filtre de la ciutat del vudú, van completar una nit d'aquelles que no voldries que acabés mai. En un tram del recital, Costello va emfasitzar la reivindicació de l'esperit musical de Nova Orleans que impregna el seu projecte amb Allen Toussaint i va convidar l'audiència a gaudir del festival de jazz que, cada any, se celebra a la capital de Louisiana. Seria, no cal dir-ho, un immens plaer, tot i que dissabte, per ensumar un bon gumbo, impregnar-se de la humitat del Mississipí i entendre per què Nova Orleans és una ciutat única només calia viatjar fins a Calella. Un concert històric.