Dissabte embotit en el mes de juliol i les seves xafogors. Tres de la tarda: és, indefectiblement, l'hora de la migdiada. Però la possibilitat de veure a soles Woody Allen esquerda la son: el dia abans havia estat sopant en el restaurant de l'hotel Casa Fuster, uns pisos per sobre de la sala on, en aquell mateix instant, tocaven Eddy Davis i Conal Fowkes, integrants del grup de música d'Allen. La buidor del restaurant contrastava amb la gentada de la sala –anomenada Cafè Vienès–: Woody havia aparegut a tocar per sorpresa en un parell d'ocasions i els assistents esperaven tenir la mateixa sort. L'entrada a l'espectacle val 25 euros i inclou una consumició. També hi ha un tiquet de 94 euros, amb dret a un aperitiu que ve directe del restaurant de l'hotel on, d'altra banda, el menjar és exquisit. Per això jo sopava al restaurant: perquè el menjar és exquisit i perquè volia intimitat. Ningú no podia ser tan beneit de sopar a dalt si podia fer-ho a baix amb els músics de Woody Allen. La beneita era jo.

I fugint de Woody Allen, amb Woody Allen vaig topar. Un dels treballadors del restaurant, amabilíssim, em va explicar que Allen havia estat assajant amb el grup aquella mateixa tarda davant d'uns quants –molt pocs– afortunats. I és clar, una cosa és no sucumbir a la bogeria entorn del cineasta, però una altra de ben diferent és rebutjar l'opció de veure'l a soles. Només una beneita podria pensar que avui, a la mateixa hora, tornarà a assajar: la beneita sóc jo. Així que seguint el mateix Allen surto al carrer i m'animo pensant que «si no t'equivoques de tant en tant, és que no ho intentes». Però per un atzar que no puc comprendre, aquest cop no m'equivoco. Sobre l'escenari del Cafè Vienès, Woody Allen: clarinet en mà, camisa clara de màniga llarga, pantalons sostinguts a l'altura de l'aixella. Els 23 graus del local em gelen la sang.

Mentre segueixo el cambrer fins a una taula apartada de l'escenari però amb vista esplèndida del trio de músics, m'adono que estic gairebé sola a la sala: m'acompanyen dues senyores d'edat respectable que prenen cafè. Tot i semblar estrangeres, són la mare del xofer d'Allen i una amiga. Totes tres escoltant, soles i pel preu d'un cafè, un assaig de Woody. El cambrer em recita les instruccions a cau d'orella: «Res d'aplaudiments, res de crits, res d'autògrafs. I les fotos, de lluny.» Costa de creure que amb la gatzara que s'ha organitzat al voltant de Woody Allen ningú no sàpiga res dels seus assajos. Els clients de l'hotel treuen el nas per la porta del bar i molts fan mitja volta, potser pensant-se que es tracta de tres vellets simpàtics que es reuneixen a tocar per matar el temps.

Faig una mica de soroll per cridar la seva atenció, però Woody ni s'immuta. De fet, no aixeca la mirada de terra en dues hores llargues. Roland Barthes diu que «la vida està feta a còpia de petites soledats», però la soledat que emana Woody Allen és la més profunda que mai hagi vist: és un nino de cera que només surt de l'entotsolament hipnòtic per fer sonar el clarinet. Durant els solos –notes tremoloses que no acaben de trobar mai l'harmonia– agita el peu a mode de metrònom; la major part del temps, però, ha de fer grans esforços perquè l'instrument no se l'empassi per sempre.

L'histriònic Eddy Davis el corregeix amb molt de tacte i Allen acata les indicacions com un nano obedient: repeteix els compassos fins a fregar la perfecció. Quan finalment es cansa de bufar, els músics enfunden els instruments i surten al carrer. Allà l'espera un cotxe negre de vidres tintats i un home fornit –el xofer– saluda la seva mare, espera que Woody grimpi amb malaptesa al seient del darrere i se l'emporta Gran de Gràcia amunt.

Podria haver provat sort l'endemà i tots els dies següents. Alguna tarda Woody hauria estat allà, assegut, bufant. Altres, un desert, un cafè, el carrer bullint, el no-res. Però he decidit no tornar-hi: primerament, perquè les forces de l'univers han volgut que aquesta beneita veiés Woody Allen a soles i potser repetir seria un abús; però també perquè, al cap i a la fi, com diu Juan Benet, «pocs són els fets que després de sorprendre, continuen sorprenent».