Molt pocs grups han aconseguit fer posar dret durant un concert el públic del Festival Jardins de Cap Roig. Els malaguenys Chambao, amb una vitalitat i una alegria encomanadisses, i una honestedat i sinceritat que desarmen, ho van aconseguir dissabte passat. Això del flamenc chill és una etiqueta amb molta efectivitat promocional i que sorgeix per la necessitat d'etiquetar una proposta per part dels professionals dels mitjans. Molt bé, diguem-ne flamenc chill, però també haurem de convenir que el que fa Chambao té uns quants punts de connexió, en el fons i en la forma, amb l'extremenya Bebe, molt més rockera, o amb la rapera també andalusa i genial Mala Rodríguez, per dir-ne un parell. El que passa és que la forma de Chambao és més amable, per dir-ho d'alguna manera, menys agressiva, però no renuncia en absolut a tocar temes com ara la immigració il·legal (Las playas de Barbate), la malaltia (Mi primo Juan) i la marginació social (Los muchachos de mi barrio) de la mateixa manera incisiva amb què ho fan Bebe o la Mala. Chambao utilitza recursos de la música electrònica, que barreja amb el flamenc, per transmetre un missatge vitalista (Pokito a poko, Dibujo en el aire o ¡Ahí estás tu!), un missatge reforçat per l'actitud candorosa i desimbolta sobre l'escenari de la seva cantant, Lamari (María del Mar Rodríguez), que provoca empatia dos segons després d'haver obert la boca i que va aconseguir posar-se a la butxaca el públic –que tot s'ha de dir, ja venia predisposat i molt entregat– en un tres i no res. Lamari va convidar el públic, força més jove que l'habitual de Cap Roig, a aixecar-se dels seients en el segon tema, una invitació que va repetir un parell de cops. Li va costar una hora de concert que finalment tothom es llancés, però a partir de llavors ja va ser gairebé imparable.

Chambao, que va tenir el detall de dedicar el concert a la memòria del matrimoni Woewodski –els promotors de la construcció del castell i el jardí botànic–, va oferir una repassada exhaustiva per la seva encara migrada discografia. Fins a una vintena de temes van interpretar dels àlbums Flamenco Chill, Endorfinas en la mente i Pokito a poko –possiblement el més rodó–, a més d'una versió de Rosa María, de Camarón, una versió del Volando voy de Kiko Veneno inclòs a Endorfinas en la mente, i una alegría inèdita que Lamari, rodejada d'un grup de músics molt competent, va interpretar a cappella.

Com a convidades especials en el concert, la germana de la cantant, Toñi, i la Carolina, una jove que lluita contra el càncer, la malaltia que va superar Lamari fa un temps. Sort i força.