La crisi del PSC ve de lluny. Es consolidà en dues dècades de derrotes consecutives en la seva postulació de la presidència de la Generalitat de Catalunya, més enllà de les victòries recurrents assolides en els 36 municipis de l'àrea metropolitana en les eleccions al Parlament i en les municipals, i de millors resultats en les generals espanyoles. L'últim episodi de la crisi, la pèrdua de vots i escons del 2003, la superior del 2006 i la davallada en nombre de regidors del 2007. Així mateix, el fracàs de la reforma estatutària encapçalada per Pasqual Maragall, l'ulterior dimissió d'aquest de la presidència del partit i el sorgiment de corrents interns de signe federalista. El PSC, però, no en fa sang, de tot això. S'excusa en el poder gairebé omnímode que li atorga comandar la coalició de formacions perdedores que governa el país des del 2003.

Amb tot, sorprèn i molt, que el PSC no s'hagi retractat mai de res ni hagi demanat disculpes per les seves moltes renúncies i claudicacions de país, no atribuïbles a cap líder concret, sinó a tots en conjunt, incloent-hi els fundadors. I és que, tret de personalitats com Rovira, Pallach o Lorés, els representants del PSC mai no han volgut guanyar-se cap altre respecte que el del PSOE, amb el qual s'emmirallà decididament ja en néixer el 1976, i del qual poc després va esdevenir sucursal. Per això el PSC fou contrari a incorporar el concert econòmic en l'Estatut de Sau; anà en contra de la creació de la CCRTV; votà a favor de la Lofca i la Loapa; es decantà pel bilingüisme sense posar en dubte la discriminació del català en mitjans, justícia, comerç i lleure; promogué les rebaixes en normalització recollides en la llei del català del 1997; criticà el sentiment de pertinença en benefici dels immigrants sense documentació en regla arribats al país, per als quals reclamà papers, ajuts i vot; dificultà les fórmules de concertació entre pública i privada habilitades a Sanitat i Ensenyament per compensar mancances de finançament... Fa ben poc, votà les esmenes presentades pel PSOE a l'Estatut del 30 de setembre; també en favor del secessionisme lingüístic a l'Estatut valencià; tolerà les maniobres en contra de les seleccions catalanes, i col·laborà en la comèdia del reconeixement del català a Europa, separat del valencià i sense oficialitat. El disseny de totes aquestes funestes accions no va ser pas espanyol, sinó propi de figures, familiarment i políticament nostrades, com ara Joan Reventós, Raimon Obiols, Ernest Lluch i el mateix Pasqual Maragall, si bé amb gradacions diferents. Ningú no els obligà a abjurar de la condició de partit nacional per inserir-se en el PSOE, o a deixar de tenir grup parlamentari ni a votar de manera diferent i antagònica al Congrés dels Diputats i al Parlament de Catalunya. El PSC, doncs, s'ha ben guanyat la crisi, amb l'ajut impagable d'un bon nombre de suposats intel·lectuals, mitjans i professionals de la comunicació, un grapat de funcionaris i empresaris de diversa condició, fins a arribar a exemplificar en si mateix la crisi que viu una part de la societat catalana, justament la més incapaç d'exercir amb fermesa les prerrogatives del catalanisme, que sempre ha estat la veritable sortida per al país. A hores d'ara, canviar tot això és una tasca gairebé impossible, quan tothom al PSC fa pinya per presentar l'absoluta manca d'idees i d'opcions com una aportació a la modernitat i la catalanitat, o com una garantia d'ordre i bona gestió. Possiblement, quan s'acabi el poder, s'acabarà tot.