Sembla que la felicitat (o el benestar si prefereixen els mots més discrets) depèn de la serotonina, una substància que el nostre organisme segrega per combatre les emocions negatives. I també de la dopamina. Qui se sent sol o ha estat abandonat en genera en dosis escassíssimes i, per contra, qui és objecte d'amabilitats, aquell a qui fan riure, el que viu a resguard del rosec de la incertesa, en rep la irrigació justa. El secret de la felicitat, o del benestar, és així d'elemental, diuen.

Fa uns dies vaig ser testimoni d'alguna cosa semblant a la demostració d'aquesta teoria. En una terrassa d'un bar, de nit, un centenar llarg de persones i uns músics entusiastes oferint-nos un repertori magnífic de clàssics del pop-rock mentre reclamaven, sense massa èxit, la participació del públic. Amb la remarcable excepció d'un grup de discapacitats (espatllats, em dirà un d'ells, hores més tard, quan els pregunti quin nom prefereixen per definir-se) que ho segueixen amb una eufòria encomanadissa. Aixequen els braços, els punys, criden i fins i tot ballen. A alguns per alçar-se els cal la col·laboració de companys afectats de minusvalideses més lleus, un parell aplaudeixen rítmicament servint-se de l'única mà que cada un d'ells pot moure, i al costat, un jove somrient, després de seguir la música movent la cadira elèctrica, balla recolzat en dos companys que el mantenen dret. Acompanyants i afectats viuen, gaudeixen i enlairen el concert i el converteixen en una nit memorable, en un festival de serotonina o de dopamina, no sé.

L'endemà m'expliquen que vénen de Vitòria, i que durant una setmana estan en uns apartaments adaptats a Llagostera, de vacances. Una forma de turisme, sí, però també, segons l'Alberto, un temps preciós per alleugerir la càrrega de les seves famílies. Ho diu mirant-me amb uns ulls vivíssims i amb molta correcció, però parlant fluixet i amb extraordinària feixuguesa. L'anima a fer-ho l'Estíbaliz, una de les monitores voluntàries que en tenen cura amb un afecte emocionant. Són membres d'ATECE (Asociación de Traumatismos craneoencefàlicos y daño cerebral adquirido de Euskadi), una ONG creada per mitigar les greus carències que pateixen les persones afectades i per donar suport a les famílies. A conseqüència d'un accident, generalment de trànsit, o d'un tumor, comparteixen una lesió que, en diferents graus, afecta la mobilitat, la capacitat cognitiva o comunicativa. I també, pràcticament tots, la cicatriu que les traqueotomies deixen al coll i la preocupació per la persistència de les barreres arquitectòniques.

M'expliquen que han visitat Girona, el Museu Dalí, Peratallada i la platja, on alguns s'han banyat amb cadires adaptades. Una afectada procura relatar-ho amb rigor però perd les paraules. Dibuixa a l'aire una T, i la resta, pacientment, intenta endevinar-la. Tossa? Toledo? El mot no surt, però si queda frustrada per aquesta raó és una frustració que es dissol ràpidament en l'ambient del grup. En la densa solidaritat i en la vitalitat que sembla predominar-hi. És fàcil intuir que els seus orígens, les seves conviccions, o els seus interessos devien ser diversos, però sospito que aquests entranyables éssers espatllats han entès alguna cosa fonamental sobre la vida. Un secret que els uneix, un punt clau de saviesa que, definitivament, vincularé a uns discapacitats i monitors de Vitòria que una nit d'estiu, tot convertint un concert en un festival de dopamina, varen fer una espectacular exhibició de les capacitats de la nostra espècie.