Després de realitzar diversos documentals televisius i algun film a quatre mans amb l'apassionant Naomi Kawase, el japonès Hirozaku Kore-Eda, a partir de l'any 1995, va abordar el llargmetratge de ficció per encadenar una sèrie de pel·lícules misterioses, subtils, pudoroses i intangibles que, diversament, afronten la mort i el pes de l'absència (que a la vegada és presència) dels morts en l'existència dels vius: Maborosi, que fa referència a una estranya llum que simbolitza l'atracció de la mort; After life, que convida l'espectador a plantejar-se quina seria la seva elecció a partir de la suposició que, transportats a una mena de llimbs, els morts han d'escollir un sol record per a l'eternitat; i Distance, que remet a un traumàtic cas real (el vessament d'un gas tòxic mortal al metro de Tòquio per membres de l'Arca de la Veritat que, en ple deliri apocalíptic, després van ser executats per altres integrants de la funesta secta) que fa uns anys va commoure la societat japonesa, però sense recrear els fets, sinó explorant els seus efectes en la vida i la memòria dels familiars i amics de víctimes i botxins. Després, fa tres anys, va arribar una esplèndida pel·lícula que va confirmar Kore-Eda com un dels cineastes més estimables del present: Nadie sabe, una commovedora exploració de la infància (la seva fragilitat, però també la seva capacitat de supervivència i el seu instint pel joc i la rialla) a partir d'un altre cas real, aquest relatiu al d'una mare que va abandonar els seus quatre fills (de pares diferents, però igualment absents) en un pis per concedir-se una altra oportunitat a la vida.

Pot fer la impressió, que potser és certa, que la seva interessant filmografia anterior no apuntava el viratge que fa Kore-Eda amb Hana. Això perquè la gravetat dels seus films es reconverteix en una lleugeresa amb tonalitats humorístiques. I també perquè abandona el present (o el passat recent) per abordar un film històric (ambientat a primers del segle XVIII) amb un samurai que ha de venjar la mort del seu pare. Així, doncs, també hi ha una mort que plana en el film. En tot cas, Kore-Eda presenta un samurai sense cap mena d'èpica (ni fascinació per la violència) partint del fet que ni sap manejar l'espasa ni, al capdavall, vol venjar-se. Curiosament, salvant totes les distàncies, el film presenta una certa afinitat amb l'esperit de Cartes des d'Iwo Jima, de Clint Eastwood: la debilitat humana no es ridiculitza i es dignifica a qui és capaç de sortir-se'n de la cadena de la mort: aquella que condemna a matar o a morir. Desestimant la venjança, Kore-Eda dóna una resposta a una vella actitud molt vigent en el present (la cadena de la mort tan activada per atemptats, reaccions bèl·liques i nous atemptats) i que fins detecta en la renovada fascinació al Japó actual pel codi dels samurais. Amb la seva encantadora pel·lícula, Kore-Eda aposta per la vida i no per la mort. Per la pau i no per la guerra.