Per què, a la darrera dècada, a Espanya ha arribat més immigració que a cap altre país de la UE? Per què hi ha un tan escàs percentatge de ciutadans amb un alt nivell acadèmic? Per què patim, en termes de Vicenç Navarro, un subdesenvolupament social colpidor (19,7% de despesa pública en protecció social en comparació al 27% de la UE-15 i el 31,3% de Suècia)? Per què l'estat pateix un dels índexs de productivitat més baixos mentre que suporta un dels més alts en precarietat laboral i consum d'estupefaents? Per què el PIB espanyol és un dels que ha crescut més ràpidament els darrers anys? Per què els empresaris espanyols tenen un nivell tan alt de beneficis que contrasta amb una caiguda de la participació dels salaris en la renda nacional i de pèrdua de poder adquisitiu? Per què, en resum, els milionaris europeus i les seves fundacions admiren el model capitalista espanyol?

Podríem trobar unes quantes respostes parcials, políticament incorrectes, a aquestes qüestions. El fet que la immigració del Tercer Món s'instal·li més a Espanya que a Finlàndia es deu a la tradicional tolerància administrativa i social respecte a l'economia submergida, nínxol habitual d'ocupació precària i explotació laboral que espera els nouvinguts. Els baixos nivells acadèmics, a banda de la doble xarxa educativa segregadora deixada en herència pel franquisme, es correlacionen amb els escassos avantatges laborals obtinguts pels titulats universitaris, víctimes habituals de la subocupació.

La ridícula despesa social resta vinculada a l'escassa pressió fiscal que pràcticament eximeix els rics de pagar impostos, llarga tradició de l'època del vell imperi hispànic, i alhora a la patològica desconfiança de les classes dirigents respecte a la voluntat de treball dels assalariats, si aquests s'acostumen a gaudir de determinats drets. La mentalitat empresarial espanyola, una de les més arcaiques i feudals, està molt relacionada també amb els escassos nivells de productivitat. L'empresari real, no el que fa conferències a l'IESE, prefereix explotar el seu avantatge comparatiu i posició privilegiada, sovint des del monopoli protegit per les connivències polítiques, que innovar.

D'altra banda, la subremuneració, compensada per l'extensió del crèdit a grups socials més modestos, ha permès obtenir grans beneficis amb escassos esforços, tendència reforçada per una mentalitat més especulativa (la construcció en seria el paradigma) que racional. Finalment, la rasa social arrossegada en les darreres dècades, heretada del passat i ignorada en el present és la que, en darrera instància, es tradueix en salaris mínims, condicions laborals precàries i una sobreexplotació d'aquells que treballen, i que, sense uns sindicats que realment els defensin, utilitzen la baixa implicació personal com a protesta silenciosa, i amb antidepressius o estimulants com a fórmula de compensar un clima laboral menys galdós del que assenyalen els estudis elaborats per entitats afins a la patronal.

Finalment, el fet que el sistema econòmic espanyol tingui tants admiradors forans no deixa d'expressar l'enveja que senten els empresaris continentals respecte d'un estat que no ha fet altra cosa que propiciar altíssims beneficis a una minoritària classe social, a costa, això sí, d'una majoria d'assalariats que veuen davallar poder adquisitiu i influència social. Senten enveja perquè són sabedors que això, en democràcies de debò, no els seria permès. Podríem buscar, ja ho hem dit, respostes parcials. Si volem conèixer la causa global, no ens queda més remei que recórrer a la història. La configuració social desigual actual té dos moments històrics.

El primer, la Guerra Civil, on els grups socials poderosos van imposar mitjançant una il·legítima violència, no només un règim polític, sinó la seva gens qüestionada hegemonia social.

El segon, la transició, la qual, mitjançant la por i la manipulació, va suposar la consolidació d'aquest vell ordre, maquillat en tot cas per un sistema de llibertats democràtiques i principis constitucionals que s'han mostrat inoperants. Ni dret a l'habitatge, ni estat social de dret, ni dret al treball i salari dignes. Quan Vicenç Navarro, a la seva obra El subdesenvolupament social d'Espanya es planteja totes aquestes preguntes, l'única resposta és aquesta.