Fa uns mesos va arribar a les pantalles una pel·lícula coral anomenada Babel, dirigida per González Iñarritu, que pretenia alertar la humanitat dels desequilibris mundials mentre reivindicava el miratge d'un model de cinema de la globalització, on les causes i efectes actuaven com a vasos comunicants. Seria molt interessant comparar Babel amb Fast food nation, de Richard Linklater, una altra pel·lícula coral que també va ser a concurs en el festival de Canes del 2006 i que ha estat molt més incompresa. En l'excel·lent pel·lícula de Linklater el món queda reduït a una població de la frontera entre Mèxic i els Estats Units, i la mentalitat que governa el país més poderós de la terra queda perfectament definida amb la imatge d'una hamburguesa, convertida en una atrevida metàfora del somni americà. Linklater construeix una pel·lícula antibabèlica que ens demostra com a partir d'allò concret es pot acabar donant una imatge potent del món, i com els discursos paral·lels propis de cert cinema contemporani poden donar lloc a relats oberts molt més airejats que les històries tancades de manera excessivament forçada.

Al voltant d'una hamburguesa, Richard Linklater –el director d'Abans de l'alba però també de la molt interessant Una pandilla de pelotas– ens retrata un univers malalt. Els propietaris de les empreses càrnies no se n'adonen, que la carn està contaminada per la ferum de les bèsties. Els emigrants clandestins mexicans es juguen la vida treballant en unes fàbriques càrnies de l'altre costat de la frontera, on la inexistència de mesures de seguretat pot acabar convertint en carn picada les seves mans o braços. Els publicistes intenten conquerir el mercat, mentre les organitzacions de consumidors no veuen amb gaire bons ulls les noves dietes que es proposen. Tal com assenyala Kris Kristofferson en un dels moments més brillants del film, tota la cultura americana queda perfectament definida en la forma com pot arribar a vendre's la carn barata de les hamburgueses. És una cultura que ho converteix tot en simple fast food i on l'explotació de l'altre no té cap mena de límit ètic.

Linklater construeix la seva ficció a partir d'històries obertes que no poden tancar-se mai, monòlegs de diverses famoses estrelles reconvertides en ocasionals personatges de ficció –Kristofferson, Bruce Willis, etc.–, llargues converses que intenten convertir el llenguatge en un joc que no porta enlloc i sobretot unes quantes dosis de discurs políticament incorrecte que s'oposa al cinema ONG que ens envolta. Linklater acaba construint una obra política, en la qual l'autor no només és corrosiu en tot allò que diu, sinó en la forma poc ortodoxa com ho acaba dient.