Molt bé, sí senyor, som uns provincians, uns rurals, som personatges de Bienvenido Mr. Marshall. Arriba un americà famós que es diu Woody Allen acompanyat d'una actriu guapa, realment guapa, i la gent corre a guipar-los, controlar-los, saludar-los i aclamar-los. Provincià? D'acord, provincià. Pagès? Pagès. Què més? Què més ens volen dir? Infeliços? Tocacampanes? Sòmines? Pixa pins? Quan hagin quedat satisfets amb els dicteris, quan estiguin descansats, ens avisen. Però llavors, per favor, silenci, que es roda, i deixin tranquil·la i que disfruti la gent a la qual enorgulleix que un americà famós i de gust exquisit hagi escollit Barcelona per fer una pel·lícula i que hi hagi portat per interpretar-la una actriu guapa, realment guapa i que ho fa molt bé, que es diu Scarlett Johansson. Està massa grassa. Té el cul gros i les cuixes gruixudes. I què més? Tenyida? Tibada? Tenyida, tibada, i ara enretirin-se perquè ens la tapen i la volem veure.

L'himne de Catalunya no és ni Els segadors, ni El cant de la senyera, ni L'estaca, ni Qualsevol nit pot sortir el sol ni res que s'hi assembli. La cançó que ens retrata és El rabadà. Woody Allen acaba d'arribar. Vull esmorzar. Al port hi ha una estrella rutilant. No serà tant. L'estrena és aquesta nit. Qui t'ho ha dit? Som de velocitat a 80 per hora, som de vol rasant i de baix cost, som d'escanyar l'alegria pròpia i la dels altres i de nena tapa't que retrates. Estem convençuts que qui ens ha d'enganyar encara ha de néixer, quan la majoria estan morts. El dia que contravenint la recomanació de Josep Tarradellas i Josep Pla ens decidim a fer el ridícul començarem a ser un poble gran.

Sí, els polítics van quedar en evidència anant-se a fotografiar amb Woody Allen a Nova York i cuitant a fotografiar-s'hi de nou així que va arribar a Barcelona. Algú, però, bé l'havia d'anar a rebre. Ara: una cosa són els polítics, que han de mantenir el decòrum i que tot i així i malgrat tot uns moments de frivolitat es poden permetre, i una altra és la gent corrent, que es pot permetre tota la frivolitat i totes les il·lusions que vulgui i que entén que amb els seus impostos es paguin pel·lícules que prometen en comptes d'altres promocions municipals que no estimulen gens.

Vostès que hi entenen: si un dia d'aquests passo per la rambla de Barcelona i veig venir Woody Allen i Scarlett Johansson, què m'aconsellen que faci, què recomana el calendari del no pagès? Faig veure que no els veig? Canvio de vorera? M'ajupo per cordar-me les sabates? Els pregunto si vaig bé per anar a Sants? Fujo a Girona? I si entro a l'hotel Casa Fuster dels Jardinets de Gràcia i Woody Allen en aquell moment està tocant el clarinet? Toco el dos? Li toco la tenora per tocar-li els nassos?

«La meva pel·lícula serà una postal d'amor de Barcelona al món.» Cursi, nena, figa tova. Tal com Cervantes va detectar, tenim la cortesia arxivada a l'arxiu. Portarem un tamboret perquè hi segui sant Josep. Que s'estigui dret.

Dimarts, a la rambla de les Flors, uns turistes americans preguntaven a què obeïa aquella multitud de curiosos que es posaven de puntetes i feien fotografies des de darrere unes tanques. Una noia que sabia anglès els va dir que Woody Allen rodava una pel·lícula. Els americans no s'ho van creure i van riure fins que van veure Woody Allen rodant la pel·lícula. Llavors es van posar de puntetes i van fer fotografies. No estem sols. A Amèrica també triomfa Bienvenido Mr. Marshall, i Amèrica és un poble gran.