Fa cosa d'un mes i mig que, en la Mostra de Cinema Europeu Contemporani celebrada a Barcelona, vaig veure una apassionant pel·lícula sobre Jacques Rivette realitzada per Claire Denis amb la col·laboració del malaguanyat crític Serge Daney, que hi conversa amb el director de La belle noiseuse i de tantes altres grans obres fràgils i misterioses del cinema modern. En la pel·lícula, hi apareix Bulle Ogier, actriu indestriable del cinema de Rivette i còmplice de pel·lícules com ara Céline et Julie vont en bateau i Le pont du Nord. Però Ogier diu poca cosa, que també és una manera de dir: confessa que li costa molt parlar del cinema de Rivette, de Rivette mateix, perquè sent que trairia alguna cosa delicada i pudorosa que té a veure amb la noció del secret (encarnada en tants de secrets argumentals) que habiten els films del més hermètic i escàpol dels cineastes de la Nouvelle Vague.

Aleshores, després de veure l'actriu parlant (o callant) sobre Rivette, vaig recordar que, feia uns mesos en un hotel de París, havia conversat amb Bulle Ogier sobre el misteri. O, de fet, que ella me n'havia parlat a propòsit de Buñuel (amb el qual va treballar a El discret encant de la burgesia) i de Manoel de Oliveira, que va concedir-se la llibertat (cosa que, almenys com a cineasta, no li ha resultat mai estranya) de reprendre dos personatges de la buñueliana Belle de jour per crear una nova ficció vertebrada en la fragilitat d'un secret que, tanmateix, no arriba a revelar-se: què va dir el personatge assumit novament per Piccoli al marit de Séverine Serizy (la belle de jour reconvertida per De Oliveira en belle toujours) quan aquest estava prostrat en una cadira de rodes a conseqüència del tret disparat per un amant de la seva esposa. Vaig fer l'entrevista a Bulle Ogier a propòsit de Belle toujours en el marc de les jornades que s'organitzen anualment a París per promoure el cinema produït a França. Quan vaig entrar a l'habitació de l'hotel, Bulle Ogier estava girada d'esquena. Era allà: l'actriu de Rivette, també la de Barbet Schroeder (amb el qual es va casar fa uns anys, molt temps després d'haver-hi fet la mítica La vallée, en què va encarnar l'alliberament sexual i mental d'una dona burgesa) i la que va rodar pel·lícules amb Alain Tanner (La salamandra») i Fassbinder (La tercera generació). Es va girar i em va saludar. Anava vestida de negre i, amb els seus cabells blancs, feia un efecte molt elegant. Al primer cop d'ull em va semblar una dona encantadora. De manera discreta, sense cap simpatia forçada. Vaig recordar aquesta impressió tan agradable, com la recordo ara mateix mentre escric, mentre buscava per casa els fulls solts amb l'entrevista. Ho vaig fer perquè la pel·lícula de De Oliveira era a punt d'estrenar-se, i vaig pensar que era l'ocasió per intentar publicar l'entrevista amb Ogier. Però no vaig dir res al diari perquè no trobava els fulls.

Els que em coneixen, en cas que em llegeixin, trobaran normal aquesta pèrdua d'uns papers. És un déjà vu. Vaig trobar-los fa pocs dies quan, evidentment, buscava una altra cosa. Podria amagar-ne el contingut. A la manera d'un homenatge a l'interior de la capseta de Belle de jour que el client xinès ensenya a les prostitutes sense que Buñuel el mostri mai a l'espectador. O al secret que Piccoli no revela (i vés a saber si inventa) en la pel·lícula de De Oliveira. D'una cosa i l'altra, me'n va parlar Ogier en una entrevista que, de fet, ni té misteri ni conté cap revelació. No juguem, doncs, al misteri en va.

Desxifrant les meves notes, d'entrada he ensopegat amb una cosa evident a propòsit de Belle toujours: per què Catherine Deneuve no va voler tornar a interpretar Séverine, tot i que ha treballat amb De Oliveira a El convento i Una película hablada? Quan li van fer la proposta, Bulle Ogier també s'ho va preguntar. No té clara la resposta (Deneuve juga al misteri), però suposa que, essent Belle de jour una de les seves pel·lícules més mítiques, no volia reprendre el personatge: no volia encarnar-lo per no cedir a la nostàlgia, una temptació que, ho ha declarat, Deneuve sempre ha volgut defugir? Per no exposar-se a una comparació amb ella mateixa de jove? La possibilitat de la comparació, que s'ha fet inevitable, també va fer dubtar Bulle Ogier. I què en diria la mateixa Deneuve? S'enfadaria? Més que De Oliveira, que fa molts anys l'havia dirigida a O meu caso, va ser Michael Piccoli qui la va convèncer. S'ho passarien bé junts. Això em va explicar. Va donar voltes sobre el misteri. Va aparèixer el fantasma de Nèstor Almendros (amb el qual va coincidir en diverses pel·lícules de Barbet Schroeder) per dir que va tenir la immensa sort d'haver-hi treballat. I, a petició meva, em va parlar (o no) de Rivette: «Què vols que et digui? Em resulta difícil parlar-ne. Hem fet un llarg recorregut junts. Des del 1967, quan vaig rodar el primer film amb ell, fins al 2007, quan s'ha estrenat Ne touchez pas la hache, la seva última pel·lícula. Forma una part important de la meva vida com a actriu i, de fet, de la meva vida a seques.»

En tot cas, se m'ha tornat a fer present el pudor amb el qual parla de Rivette. Aquest article, doncs, podria acabar de la mateixa manera que comença. Però hi ha un epíleg. Quan marxava, em va preguntar si creia que el desig, que no va consumar a Belle de jour, encara fa moure el personatge de Piccoli cap a Séverine a Belle toujours. Se'm va acudir de respondre que potser és el desig de voler tenir desig, encara. No ho va desestimar.