Vet aquí dues novetats de qualitat, recomanables, que se sustenten en pilars del tot diferents: la novel·la (mig novel·la, mig assaig) de l'escriptor indi Pankaj Mishra se sustenta en la vida, en la vida viscuda, i l'últim llibre de John Banville beu de la literatura, d'una literatura que a la vegada no beu exactament de la vida, perquè la vida mai no és ni tan sistemàticament sòrdida i exacta com ho són les novel·les negres.
1.
El que més atreu de Para no sufrir más: El Buda en el mundo (Anagrama) és la seva equanimitat: un objectiu budista. Mishra explica i analitza el budisme i la vida de Buda des de la distància justa, i compara les seves conclusions amb les d'Occident, per arribar a la vegada a la conclusió que Occident i Orient van pensar més o menys el mateix durant els segles abans de Crist, i que hi ha vasos comunicants entre –posem per cas– Sòcrates i Buda. Entremig de la filosofia budista i de la vida de Buda hi llegim la crònica vital del jove protagonista, el narrador, que amb 23 anys decideix retirar-se a un poble de l'Himàlaia (aquesta és la part més fluixa del llibre, malgrat que Mishra és un escriptor –com tots els autors indis– d'allò més sensorial, amb una prosa de vegades hipnòtica).
El lector acaba de llegir Para no sufrir más subjugat per Buda: no va ser menys radical que Mahoma i Jesucrist a l'hora de rebutjar els sistemes religiosos del seu temps, però ell «no va oferir un Déu nou i exclusiu, ni una teoria de la creació que substituís les anteriors creences. No es va considerar un líder. A diferència dels fundadors de les altres religions, no va exigir una lleialtat en massa». De fet, el budisme no és una religió. Ofereix unes eines psicològiques que poden ser útils per evitar el sofriment (pregunteu-ho al vostre psicòleg de capçalera). L'únic objectiu és evitar el sofriment: «el seu objectiu», diu Mishra, «no és tant transformar el món extern mitjançant la ciència i la política, o construir bombes nuclears, com ajudar els éssers humans a comprendre la naturalesa de la ment i alliberar-se de les emocions negatives –còlera, odi, malícia, gelosia– provocades pel seu aferrament a entitats d'aparença sòlida com el jo i el món». No és estrany que Nietzsche veiés Buda amb simpatia, fins al punt d'afirmar que el budisme «és cent vegades més realista que el cristianisme. Porta en el seu cos l'herència d'un plantejament fred i objectiu dels problemes. No lluita contra el pecat sinó que, donant la raó a la realitat, lluita contra el sofriment. Té darrere seu, i això el distingeix profundament del cristianisme, aquest frau a un mateix que són els conceptes morals, i està parlant en el meu llenguatge, més enllà del bé i del mal».
2.
Un servidor ha llegit totes les novel·les de John Banville, i no s'estranya en comprovar que a El secret de Christine Falls (Bromera/Alfaguara) ha decidit signar en pseudònim. Per primera vegada Banville decideix, com si diguéssim, rebaixar l'estil –tot i que ni de bon tros s'acosta a l'estil zero del seu mestre Simenon–, per primera vegada s'endinsa en el camp de la novel·la negra, i per primera vegada s'interessa per l'argument (fins ara les seves novel·les eren una veu poderosa, unes quantes imatges poderoses, uns quants personatges sòlids, una sòlida imitació de l'estil de Nabokov i poca cosa més; i en aquesta poca cosa de més Banville hi excel·lia). L'argument, com deia Juan Benet, era tan sols un «esquer per als pobres». Fins al punt que la majoria de novel·les –exceptuant El mar– es podrien començar a llegir per la meitat –quin horror– sense cap problema. A El secret de Christine Falls, Banville-Benkamin Black va seguint un fil argumental i el porta fins a les últimes conseqüències: en un dipòsit de cadàvers de Dublín –anys cinquanta– una tèrbola trama de secrets familiars i organitzacions clandestines de Dublín i Boston comença a revelar-se després de la troballa, per part d'un home anomenat Quirke, d'un cadàver que mai hauria d'haver estat allà. Al final tot quadra. Com diu Banville, el principal atractiu de les novel·les de gènere negre és la sensació d'acabament, de tancament perfecte. «La vida», ha escrit, «és un embolic: no recordem haver nascut, i la mort, com va dir Wittgenstein amb saviesa, no és una experiència vital, de manera que tan sols ens queda aquest caòtic intermedi en el qual res acaba mai com hauria d'acabar, mai es dóna res per conclòs». Menys en la ficció, on al final tot quadra.
)
