A priori sembla que hauria de ser senzill, i fins i tot obvi, que el Parlament Europeu adoptés una posició clara i ambiciosa pel que fa a la necessitat de fer front a la violència contra les dones tant a Mèxic (amb qui la Unió Europea té un acord d'associació) com als països d'Amèrica Central (regió amb la qual s'està negociant aquest acord). Tanmateix, com a ponent del Parlament Europeu sobre la qüestió dels feminicidis i, en particular, sobre el paper de la Unió Europea en la lluita contra aquest fenomen, constato, tot lamentant-ho, que no ho està essent gens, de fàcil.

M'enfronto amb tres grups de problemes. Primer, malgrat que és un problema universal, és evident que ni la dimensió (xifres), ni sobretot el grau d'impunitat és comparable, cosa que justifica que ens centrem de manera especial en determinades zones del món;

Segon, si bé és un fenomen complex i multidimensional, el problema fonamental rau en la preeminència d'una cultura del patriarcat que atorga valors diferents a la vida de dones i homes, i que redueix la violència contra les dones a simples accidents, anècdotes o, fins i tot, que en fa responsables les mateixes víctimes.

Tercer, en alguns casos, les mateixes ambaixades semblen més preocupades per preservar la bona imatge del seu país que per fer front a l'autèntic problema d'arrel.

Aquí acostumo a respondre que no hi ha millor publicitat per a un país en què hi ha el volum de violència contra les dones com el que existeix a Mèxic i en alguns altres d'Amèrica Central (sobretot Guatemala i El Salvador) que liderar, també a escala mundial, la lluita contra el fenomen, per la qual cosa tota ajuda i la col·laboració de la UE en aquest sentit hauria de ser benvinguda.

Pel que fa a les propostes que es fan en l'informe, són de dos tipus: un primer grup va destinat als països concernits, i consisteixen a demanar-los un major compromís nacional i internacional en la persecució d'aquests crims, eliminar tota mena de discriminació contra les dones en les lleis nacionals i un major acompanyament i diàleg amb les organitzacions de víctimes i d'altres organitzacions de drets humans.

El segon grup de propostes està destinat a les institucions europees, fonamentalment el Consell i la Comissió. Entre d'altres, es demana que el tema de la lluita contra el feminicidi estigui present de manera permanent i sistematitzada en el marc del diàleg polític amb els països anomenats; que en els programes de cooperació bilateral es prioritzi aquest aspecte; que es duguin a terme estudis d'impacte quant a gènere de tots els acords existents o en negociació, o que s'estableixi la figura del o la coordinadora per a qüestions de gènere en totes les delegacions comunitàries.

Així doncs, no només trobo plenament justificat que el Parlament Europeu s'impliqui en aquesta lluita, sinó que em sorprèn les enormes dificultats que estic trobant. Confio que finalment l'informe s'aprovarà en la miniplenària d'octubre, i que tots els grups de l'Eurocambra se'l faran seu. Llavors se'ns preguntarà: com és que ha costat tant avançar, si el tema és tan obvi? I haurem de respondre que, malauradament, no ho és tant, d'obvi, almenys no per a tothom. I és precisament per això que cal insistir.

(Raül Romeva és ponent del Parlament Europeu sobre Feminicidis