Que tothom dormi tranquil, que no s'estengui el pànic. Woody Allen ens ha pres l'exacta mesura i la seva pel·lícula barcelonina ens retratarà tal com som i no d'una altra manera. La primera seqüència, la que va filmar ahir al matí, no transcorre en un tablao flamenc ni en una botiga de barrets mexicans de la Rambla, com havien temut i gairebé assegurat els més pessimistes. Ni tan sols té per escenari el Parc Güell ni la botiga Vinçon del passeig de Gràcia.

A veure: ¿de què parlem tot el sant dia els catalans? ¿Quin és el centre gairebé únic del nostre interès? La cuina, els cuiners, els restaurants, les salses muntades i per muntar, les escumes. Doncs bé: Woody Allen ens ha entès tan bé, ens ha vist tant l'afició i la panxeta, que ahir al matí va encetar la pel·lícula en un restaurant. Amb vistes al port, a Colom, a les Tres Xemeneies i a la torre del rellotge portuari, però un restaurant. Algú dirà que el restaurant La Barceloneta del Port Vell no és el que més dibuixa els catalans perquè no és un laboratori químic i físic sinó que serveix els productes frescos de tota la vida, però tampoc es poden exigir filigranes a un senyor que acaba d'arribar de Nova York i que des que ha posat el peu a Barcelona l'ha atabalat tothom, i sobretot els polítics, que creuen que tenen dret a atabalar-lo perquè li paguen mitja pel·lícula. Parlant de polítics catalans transformats en productors. Expliquen que els diners aportats a Woody Allen seran una inversió perquè la pel·lícula ajudarà a propagar Barcelona al món, i, en conseqüència, i atès que Allen és un intel·lectual, a conduir cap a Barcelona un turisme culte i de qualitat i no aquest d'ara que no sap res i va amb samarreta, espardenyes i barret mexicà. El que passa és que després t'assabentes que si els polítics han apostat per Woody Allen és perquè on les seves pel·lícules tenen més èxit i s'entenen més és a Barcelona. Molt més que a Nova York, Londres i París. Malament. Mal negoci. ¿Quins turistes de qualitat atraurem si els que més aplaudiran la pel·lícula seran els barcelonins, als quals no cal convèncer dels atractius de la ciutat perquè els saben de memòria i el primer que fan el cap de setmana és fugir-ne?

Un dels oficis més avorrits que hi ha al món és el d'operador d'un cine: contemplar durant dues hores, tres vegades al dia, com gira la bobina que projecta la pel·lícula. Hi ha una activitat que la supera en avorriment: assistir al rodatge de la pel·lícula. Els extrems es toquen. Els periodistes, fotògrafs i càmeres que ahir a les nou de matí es van plantar a les proximitats del restaurant del port per seguir la creació cinematogràfica, a mig matí ja estaven fins al barret del barret de Woody Allen, del deambular del director de fotografia Javier Aguirresarobe i de la noia que semblava Scarlett Johansson però que no era la Scarlett Johansson sinó una noia que li feia de doble perquè l'estrella, la starlet, la Scarlett, no s'hagués de cansar amb tantes preses de llum i tants assaigs. Vostès, lectors, són persones discretes i assenyades que quan llegeixen al diari o veuen per la televisió qualsevol notícia relacionada amb l'estada de Woody Allen a Barcelona i veuen amb quina sol·licitud el segueixen els periodistes i els polítics pensen que els periodistes en fem un gra massa i els polítics també. Dels polítics no en responc. Sobre els periodistes els puc dir que respectem tant el senyor Allen i la senyora Johansson que amb molt de gust els deixaríem treballar sols i tranquils esperant veure la seva pel·lícula, Però els periodistes som uns manats, i hi ha lectors, perdonin, que fan veure que no però manen molt.

La Scarlett autèntica, únic nom de renom convocat al rodatge d'ahir, va aparèixer cap a la una del migdia. La doble havia volgut ser tan mimètica que s'havia presentat a la sessió de proves i assaigs amb el monyo i els vestits vaporosos que l'actriu verdadera ha lluït en les darreres pel·lícules. El cine és cruel. La Johansson de debò va aparèixer amb els cabells curts deixats anar, amb pantalons i sense semblar ella. Woody Allen, que s'havia passat l'estona assegut en una cadira concentrat amb un paper i un llapis com si escrivís el guió llavors mateix, quan va aparèixer la Scarlett va canviar i tot van ser sol·licituds. Quin pinta.

Ningú, ni els mateixos actors, saben l'argument de la pel·lícula barcelonina de Woody Allen. Quan ahir vaig veure que la protagonista, la Scarlett Johansson, fa de fotògrafa, en vaig sospitar un. A Woody Allen, que és un altre mimètic, com ja ens va advertir a Zelig, li surten pel·lícules americanes quan roda a Amèrica i pel·lícules angleses quan les fa a Londres. A Barcelona potser li surt El reporter, aquella pel·lícula que Michelangelo Antonioni va rodar l'any 1976 amb Jack Nicholson fent de fotògraf i Maria Schneider. Sí, ja ho sé, Antonioni és italià. Però la pel·lícula la va rodar a Barcelona. i és millor que a Allen li surti un Antonioni que un Almodóvar o uns barrets mexicans.

Un secret: avui al matí el rodatge segueix a la Boqueria i a la plaça Real. Siguin discrets, que la Johansson es desconcentra. Ahir un membre del rodatge em va demanar de retirar-me una mica perquè la meva presència la distreia. (Havia de fer-m'ho venir bé per dir-ho.)