Sóc fan del Woody Allen més babau. El que volia ser Bogart però que marxava de casa sense els pantalons, i també d'aquell que se li desfeia la pistola de sabó. Em vaig reciclar quan al cinema Diagonal van estrenar Annie Hall i vaig viure un dels moments més intensos que he passat en un cinema en una escena de Records (Stardust Memories) quan el tret que dispara un fan(àtic) al seu cineasta preferit va convertir en silenciosa cridòria el pensament de tothom que omplia la sala. L'associació de la seqüència amb la mort de Lennon, assassinat pocs dies abans, va ser total i brutal. Com a part més romàntica em va agradar molt que entre les noies d'Allen hi sortís Jessica Harper, de la qual m'havia enamorat a El fantasma del Paraíso, de Brian de Palma. A l'època d'Allen, però, estava massa prima pel meu gust.

Però amb el temps el meu amor per Allen ( com pel de Jessica Harper) s'ha fet distant. No s'ha esborrat mai, però ha perdut passió. Per això, com crec que tants altres, tinc por del bunyol. Del bunyol de la pel·lícula barcelonina. Però la por em ve més per la ridícula fanfàrria política –molt més ridícula que Woody Allen intentant tocar el violoncel en una cercavila– que pel desgast creatiu del director, que darrerament alterna moments de lluentor amb altres de rutinària i sistemàtica elaboració dels productes Allen, tot i que com les claus que porten el seu nom, si en tens un bon manyoc sempre en trobaràs alguna que et vagi bé. Confio que el ridícul polític no sigui el ridícul col·lectiu de sentir-se traït. S'estima massa Allen a Catalunya perquè això passi.