Aquest any sembla que la institució del cinema espanyol comença a fer aigües i està vivint una de les temporades més estranyes que es recorden. Des del mes de gener fins ara no han aconseguit que cap pel·lícula tingués un mínim ressò i els pocs productes amb una certa pretensió comercial no han tingut cap ressò a les taquilles. Mentre tot això passa, sembla com si un seguit de pel·lícules modestes exigissin un canvi de plantejament i reivindiquessin un model de cinema allunyat dels tòpics narratius del cinema dominant. Generalment són pel·lícules de nous directors, fetes des d'una posició perifèrica i amb una clara voluntat d'interrogar els recursos propis de l'star system i una certa idea de relat. Pel·lícules com La línea recta, de José Maria Orbe; La soledad, de Jaime Rosales; La influencia, de Pedro Aguilera, i Bolboreta, Mariposa, Papallona, de Pablo García, semblen proposar una alternativa als models dominants i exigeixen altres escriptures. Totes elles són les propostes més interessants de la nova temporada i cap s'ajusta als codis dominants. Entre el llistat d'alternatives podríem també situar Yo, de Rafa Cortés, opera prima d'un cineasta mallorquí que va ser premiada al festival de Rotterdam i que va ser escollida per la Fipresci –Federació de la crítica internacional– com la pel·lícula sorpresa de l'any.

Yo podria ser definida com una curiosa intriga psicològica al voltant del problema de la identitat. El protagonista –Alex Brendemühl– es presenta a un poblet mallorquí de l'interior –Llucmajor– per tal de substituir un alemany que s'ha encarregat de portar la masoveria d'una casa. La personalitat de l'home absent no triga a filtrar-se en les conductes i relacions que Hans estableix amb la gent del poble. És com si de forma progressiva anés adoptant la identitat d'un ésser fantasmagòric, com si aquesta es filtrés en el seu interior i així transfigurés les relacions amb la gent del seu entorn. Malgrat que en més d'un aspecte Yo pot semblar una pel·lícula deutora de certs models de cinema psicològic dels anys seixanta, també és cert que la seva intriga i la seva estructura posen de manifest que hi ha un cineasta amb un bon pols narratiu capaç d'utilitzar els elements que conformen una determinada quotidianitat per tal d'introduir-hi de forma progressiva un procés d'estranyament. A priori, sembla com si en l'univers de Yo res fos estrany i que tot seguís les lleis d'un ordre preestablert, però a mesura que el personatge de Hans penetra en aquest univers, tot allò que semblava presoner d'una determinada lògica esdevé estrany, alguna cosa comença a trontollar i amb ella sorgeix el misteri dels rituals i gestos que conformen un sistema de vida. Sembla com si la metàfora del visitant alemany acabés convertint allò concret en un reflex d'una paràbola de volada més àmplia sobre la pròpia identitat mallorquina, l'ocupació de l'illa per inversors alemanys i la seva crisi de referents.