Fa uns anys, una persona que hi entenia molt em va dir que els països freds es troben entre els que mengen més gelats. Vaig fer la mateixa cara de sorpresa que vostès acaben de compondre ara, i llavors l'entès em va donar una resposta que podia semblar una broma i que potser era una broma, però que cap manual alimentari o sociològic desmentiria: «Tothom, arreu del món, consumeix el que té més a mà.»

L'altre dia em trobava dinant amb el company Josep M. Flores en un restaurant del centre de Barcelona que passa per ser un dels acreditats del país. Serveix cuina catalana tradicional tocada per un cuiner que ha donat la mà a un altre cuiner que un dia va donar la mà a Ferran Adrià. Abans, a l'època dels telèfons de maneta i baquelita, els nens jugàvem al joc del telèfon. Ens posàvem en fila, i el primer de la colla deia una paraula a cau d'orella al company que tenia al costat. Aquest repetia la paraula, dita de pressa i corrents, a l'altre company, i així fèiem tots. La gràcia consistia a constatar com de distorsionada havia arribat la paraula a l'últim de la fila. «Llum» es podia haver convertit en «fum» i «pardal» no ho sé, en «cadernera». Ara tots els restaurants formen una fila al cap de la qual hi ha Ferran Adrià. El restaurant de l'altre dia no es troba a l'extrem últim de la línia telefònica, vull dir que les distorsions encara es poden extremar, però ha sentit les campanes de cala Monjoi, cala penjoll, ca renoi, ca manoi. Ca què? Kassel.

Ara m'havia perdut jo. Havíem quedat que als països freds mengen gelats. Si després els he parlat del restaurant de cuina del país era per dir-los que a l'hora de les postres els productes frescos del país, els que tenim més a mà, van resultar ser inexistents. El restaurant, com la major part de restaurants de Catalunya, no tenia fruita per oferir. De gelats, xocolates, flams, cremes i pa de pessic emborratxat i sense emborratxar, tants com vostès vulguin. De fruita només podia servir els talls d'un meló pàl·lid, ensopit i per sortir del pas.

Ara és l'època de l'any de la fruita. N'hi ha tanta i tan diversa –la naturalesa és mal repartidora– que vas aquests dies al mercat i no saps quina quedar-te. Com que te la quedes tota perquè entra pels ulls i no pots dir que no i la pròxima oportunitat de contemplar-la i deglutir-la no es presentarà fins l'any que ve, un cop a casa no dónes l'abast de cireres, préssecs de l'Ordal, nespres –en alguns llocs del Maresme i a Badalona, micacos–, albercocs, peres de Sant Joan, prunes... Per als restauradors catalans que tant parlen de productes frescos i naturals, la fruita és això: material de mercat i de taula de casa, com si fos clandestí. Els turistes que es reserven un matí per visitar la Boqueria es deuen preguntar on deu anar a parar el bé de Déu que contemplen i on es deu poder tastar, si ni a l'hotel on posen ni als restaurants que freqüenten els en saben donar notícies.

Ara fa temps que no hi vaig, però anys enrere, a Itàlia, els restaurants duien a taula uns grans bols plens fins dalt d'aigua gelada dins la qual navegaven totes les fruites del temps. ¿A vostès els han ofert últimament un parell de prunes fresques, un plat de cireres o unes peres de Sant Joan en un restaurant català? Me'n donaran notícies. L'únic fruit que els restaurants valoren és el raïm, a condició que s'hagi convertit en vi, es pugui servir amb guants blancs i l'ampolla costi un ull de la cara.

Truco al meu amic Jordi Mòrist, de Can Dimas de Mataró, un restaurant de cuina sense consignes ni jocs de telèfon, i li demano que m'il·lumini. «Primera: la clientela no demana fruita. Molts cops, i cada vegada més, no demana ni postres. Segona: si les fàbriques de gelats i pastes t'ofereixen a cap preu uns productes sobre els quals pots carregar els euros que vulguis i els pots guardar a la nevera, ¿per què t'has d'enredar amb un material que caduca, que dóna feina servir i que en un restaurant la gent no valora?» Mòrist, gran seductor, em tempta: «La meva filla, que viu a l'Ordal, avui m'ha baixat uns préssecs acabats de collir. Tu mateix.»

Observo la clientela del restaurant de cuina tradicional. Em sembla que, malgrat tot, els que mengen el meló d'hospici, que són majoria, preferirien un préssec encara que se l'haguessin de pelar, i això que també és època de melons i síndries.