Fa uns quants anys, Ángel Fernández Santos va publicar un curiós llibre sobre el món del western en el qual la seva matèria primigènia eren les frases i les sentències que els cowboys pronunciaven entre got i got de whisky a les llargues barres del saloon o abans de carregar les pistoles i enfrontar-se amb el bandoler que havia volgut desestabilitzar la pau del poble. Entre les nombroses frases que feia ressaltar el llibre hi jugava un lloc preeminent la clàssica sentència d'El hombre que mató a Liberty Valance de John Ford, en què un periodista local que ha de triar entre imprimir la història o la llegenda acaba quedant-se amb la impressió de la llegenda. Ford entenia que el western era el territori per excel·lència dels mites i que aquests es construïen a partir de mentides que acabaven adquirint la forma de la veritat. Com a relat fundacional d'un territori, el western havia de recórrer a l'èpica i aquesta no era més que un relat amplificat de les aventures d'uns herois que tot sovint es trobaven molt allunyats de la realitat.

Des de fa uns quants anys, el western ha desaparegut de les pantalles i els pocs que s'han rodat tenen com a principal problema la seva incapacitat per saber trobar un bon to que els permeti reviure la innocència necessària perquè l'èpica funcioni. Aquesta crisi dels models propis del western fa que el mite, en lloc de continuar essent una clara matèria per a la ficció, pugui passar a convertir-se en la matèria d'un treball documental, tal com certifica per exemple Réquiem para Billy el Niño d'Anne Freinsilber, un excel·lent assaig fílmic que arriba aquesta setmana a les pantalles.

Réquiem para Billy el Niño parteix de dues hipòtesis molt interessants. La primera hipòtesi té a veure amb la mort del gènere i amb la manera com la seva iconografia previu com a element folklòric i turístic en el territori clàssic del western. Els descendents dels vells cowboys de l'oest i dels sheriffs s'han convertit en titelles animats que viuen del simulacre dels seus propis mites. Ells són els que recreen la història de Billy the Kid perquè es consideren els seus descendents directes. La segona és la idea que els mites són intocables i que davant de la seva força popular no cal recórrer a la història. Réquiem para Billy el Niño parteix d'una hipòtesi molt interessant: Què hauria passat si Pat Garret no hagués matat Billy el Niño i el bandoler hagués viscut còmodament uns quants anys sota un pseudònim? La hipòtesi no és nova, però el més interessant del cas és que les autoritats de Nou Mèxic mai han permès que es destapés la seva tomba per fer la prova de l'ADN al cadàver. La veritat històrica podria arribar a destruir el mite i aquest deixaria de ser rendible.

La directora del documental ens recorda que el famós bandoler era contemporani d'Arthur Rimbaud i que, com ell, va viure una vida accelerada que el va conduir cap a una mort jove. Billy the Kid era un jove anarquista, que entenia l'existència com una prova límit i que qüestionava les bases del nou ordre que s'imposava a l'oest. Pat Garret, l'home que dispararia contra ell i que crearia la llegenda, era l'individu cerebral que després de passar a l'altre costat de la llei creia en les bases d'una Amèrica allunyada del costat salvatge. Amb els anys, Billy el Niño s'ha convertit en mite perquè en el fons és un perdedor. L'Amèrica que va imposar-se no era la seva, sinó la dels Pat Garret que varen saber reciclar-se en un món d'ordre.