Hi ha pel·lícules que, per dir-ho simplement, et toquen d'una manera que et fan sentir simpatia pel seu director. En els últims anys, una d'aquestes pel·lícules du per títol Yi-Yi i per això em sabien greu les males notícies que arribaven sobre la salut d'Edward Yang, el cineasta taiwanès que va realitzar-la i va rebre el premi al millor director al festival de Canes del 2000. Aquestes males notícies van confirmar-se definitivament fa pocs dies amb la mort de Yang, un dels noms clau, junt amb Hou Hsiao Hsien, de la fornada de cineastes que va emergir els anys 80 a Taiwan per abordar els traumes del passat recent (marcat pel règim del Kuomintag, comandat pels contraris a la Xina maoista, i l'aplicació d'una llei marcial tot just derogada l'any 1987) i reflectir un present definit per uns canvis tendents a l'occidentalització pel que fa a l'economia, les formes de vida i la geografia urbana. Això mostra Yi-Yi: El modern Taiwan, entregat a la tecnologia, amb els gratacels de Taipei.

Yi-Yi, una expressió xinesa relativa a la continuïtat de les coses i alhora a la tensió entre contraris que apunta a una harmonia, també es pot definir com una pel·lícula sobre les edats de la vida. Ho és a propòsit d'una família taiwanesa en el tombant de segle, però ens interpel·la a tots. Amb molta elegància formal, Yi-Yi, l'únic (i encara gràcies) film de Yang estrenat a l'Estat espanyol, presenta un executiu en crisi que retroba un antic amor; una dona que abandona casa seva per repensar-se; un adolescent que experimenta els primers tremolors i dolors de l'experiència amorosa; una vella que es prepara per morir; i un nen que tot ho mira i que fotografia els clatells de les persones. Aquest nen que fotografia els clatells (què hi deu veure?) llegeix al final una carta d'agraïment i bons propòsits a la seva àvia morta. Aquesta columna vol ser un agraïment a Edward Yang per aquesta seva pel·lícula tan sàvia, bella i commovedora. I una recomanació, és clar, per continuar mantenint-la viva amb noves visions.