En les primeres imatges de Los climas, la nova pel·lícula del cineasta turc Nuri Bilge Ceylan, aquest (que també, per tant, n'és el protagonista en la seva primera experiència com a actor) fotografia les runes d'un temple romà en un lloc de la costa mediterrània del sud de Turquia. Mentre ell, professor d'arqueologia, fotografia les runes, una dona, que sabrem que és la seva esposa, té els ulls tan tristos que sembla inevitable que plori. La relació de la parella està en runes i la crisi esclatarà sota un sol radiant. És el seu últim estiu junts i, tenint present que les vacances tendeixen a fer evidents les crisis sentimentals llargament covades, la seva ruptura no els deu haver arribat tan de sobte com anuncia el títol d'aquesta crítica perquè qui l'escriu no s'ha resistit a evocar el títol d'una pel·lícula de Joseph Leo Mankiewicz rodada parcialment a Begur, amb Liz Taylor, fa quasi 50 anys. El cas és que cadascun tornarà sol a Istambul, però, amb el temps i la desolació d'una tardor, l'home sentirà nostàlgia de la dona (interpretada per Ebru Ceylan, esposa del cineasta, que, a través de la ficció, semblaria així voler conjurar el fantasma d'una crisi real) i farà un altre viatge en ple hivern per intentar recuperar-la.

Un intent inútil perquè aquest home s'avorreix del que aconsegueix, la vida li sembla poca cosa i la seva tendència a la decepció el fa decebedor. En l'anterior pel·lícula de Nuri Bilge Ceylan, l'esplèndida Lejano (Uzak), amb la qual va guanyar el gran premi del festival de Canes l'any 2004, hi havia una mirada força crítica a un dels protagonistes masculins, un fotògraf solitari i maniàtic que exhibeix una subnormalitat emocional que el fa incapaç d'una comunicació afectiva. Amb el personatge que ell mateix interpreta a Los climas, el cineasta turc encara és menys complaent respecte a una actitud masculina. És implacable amb el masclisme del personatge, amb el seu egoisme i la seva violència dominant que arriba a fer explícita en l'escena d'una violació. Així és que el condemna a la solitud, que va revelant-se com un tema essencial d'aquest cineasta que, en la manera que filma (meravellosament) els paisatges, tant delata una influència del pintor romàntic Caspar David Friedrich com d'Antonioni, amb el qual també el vincula la qüestió de la incomunicació i, en aquest cas, de les crisis de parella. A banda de les influències, Nuri Bilge Ceylan té una mirada cap als rostres i els paisatges, una tonalitat desolada i un ritme que concedeix llarg temps als silencis. Un cineasta que, havent treballat com a fotògraf, fa present la dimensió plàstica del cinema, ja sigui filmant un paisatge nevat o les coses i els cossos sota la llum d'un sol aclaparador. En aquesta dimensió plàstica s'hi juga la seva brillant mirada com a cineasta.