El cinema de morts vivents que avancen devorant els humans s'ha convertit en els darrers mesos en una nova forma de cinema polític. Fa poc George Romero va ressuscitar la seva saga dels zombis per tal de mostrar-nos que, després del Vietnam, els monstres vivents s'han convertit en generadors del caos enmig d'una Amèrica massa convencional. Per la seva banda, Joe Dante va crear un memorable capítol de la sèrie televisiva Monsters of horror –anomenat Homecoming– en què els morts de la guerra de l'Iraq reclamaven a l'administració Bush el seu dret de vot per veure si d'aquesta manera podrien arribar a desterrar l'assassí que els havia dut fins aquella increïble situació. 28 semanas después de Juan Carlos Fresnadillo, remake o seqüela de 28 días después de Danny Boyle, no és una pel·lícula de zombis massa ortodoxa sinó un exercici de recreació apocalíptica on els morts vivents tenen la categoria d'infectats. El punt de partida neix de la possibilitat de fer una pel·lícula de terror post-11-S en la qual el món s'ha convertit en una mena d'espai caòtic, la ciutat de Londres s'ha transformat en un espai fantasma dominat per l'exèrcit i els supervivents es troben amenaçats tant pels infectats com pels franctiradors que tenen ordres d'aniquilar tot ésser vivent.

Juan Carlos Fresnadillo, director d'Impacto, posa en evidència que per a molts joves cineastes allò que veritablement importa no és més que demostrar l'eficàcia dins de les estructures industrials. Fresnadillo no fa una obra d'autor pròpiament dita, ni una pel·lícula de gènere que pugui arribar a memorable, més aviat es queda a mig camí de les dues opcions per tal d'acabar elaborant un film-híbrid en el qual els efectismes visuals i sonors marquen el desenvolupament d'una obra que avança a patacades, que per no tenir és fins i tot incapaç d'oferir una lectura política que transformi el relat en una faula sobre el món contemporani. 28 semanas después vol ser com una mena de joc fidel al seu original, en el qual totes les situacions esdevenen extremes i en què els pocs moments d'inspiració no fan més que trontollar perduts entremig de nombroses imatges ben rodades, però absolutament buides. Així, un dels moments més poètics de la pel·lícula és quan ens mostra els dos joves adolescents que han vist com els seus pares s'han transformat en infectats perduts davant d'un Londres fantasmagòric on els monuments simbòlics continuen tenint un paper destacat. Les imatges de repòs, però, es troben alterades per imatges vertiginoses puntejades amb música rock en les quals l'estètica del videoclip acaba anunciant-nos que el nou cinema de terror és aquell que sap combinar l'efectisme publicitari amb les fórmules del gènere. Com anuncia el seu final obert, després de 28 setmanes poden trobar moltes possibles continuacions.