Inventar, crear i construir tradició dins la festa és positiu i recomanable. El seguici reusenc ha experimentat en els últims anys un notable creixement amb la recuperació de manifestacions de cultura popular històriques o la construcció de noves figures, com el lleó o, més recentment, la víbria, que mai no havien existit en el passat a Reus, però que s'insereixen en el model tradicional de bestiari festiu. De la mateixa manera, hom pot proposar de crear noves danses, seguint models tradicionals, per incorporar-les a la festa. El patrimoni festiu el formen les manifestacions vives d'una cultura popular que es renova d'any en any.

La festa, com qualsevol manifestació de la cultura humana, ens pot ajudar a conèixer el passat, l'estructura de la societat, les relacions de poder, les creences o els conflictes que hi hagué dins la comunitat. Des d'aquesta perspectiva, en els últims anys, i de forma paral·lela a la revitalització de la festa al carrer, les celebracions reusenques han estat objecte d'estudi i difusió.

La moixiganga va formar part dels seguicis festius reusencs des del segle XVIII fins al primer terç del segle XIX. De l'antic ball de la moixiganga reusenca no es coneix la coreografia –o les coreografies, ja que probablement fou una dansa parateatral que canvià segons el moment– ni la indumentària. Una interpretació de la documentació coneguda la podria vincular, en tot cas, al tipus de moixigangues existents al País Valencià amb un caire de divertiment profà, amb construccions humanes i amb components burlescos.

L'afirmació que una melodia suposadament reusenca, procedent de Banyoles, sobre la qual no s'ha presentat cap estudi, obliga necessàriament a crear una moixiganga que reprodueix el model de la de Sitges, és, com a mínim, d'una pobresa d'arguments notable. No entenem, a més, per què cal cercar justificacions fantasioses per intentar vestir de tradicionalitat centenària allò que és simplement una dansa de nova creació, com tantes altres que, basades en els balls tradicionals, han sorgit obra de coreògrafs i directors d'esbarts. Per acabar-ho d'embolicar, a més, amb una imaginada relació estètica amb passos de la processó reusenca del Divendres Sant.

La divulgació d'aquestes fantasies folklòriques no fa sinó perjudicar la feina pacient de recerca i difusió sobre el patrimoni històric i el món de la cultura popular que s'ha fet i es continua fent a la ciutat.

Sempre és positiu que més gent s'engresqui a participar en la festa, però potser caldria demanar als promotors d'aquesta iniciativa una mica més d'honestedat en l'explicació de la seva proposta, i a l'IMAC, més rigor en el seguiment de la qualitat de les noves incorporacions al seguici festiu.