«Tema de claveguera.» Així és com definia Johannes Fest, el pare de Joaquim Fest, el que va passar a Alemanya des que Hitler va arribar al poder. Director d'escola i amant dels llibres, aquest home que pensava que «la ironia ho fa gairebé tot més suportable en la vida», es va aplicar a educar els quatre fills, dos nens i dues nenes, en els seus principis republicans. Per això, davant la indeturable ascensió de Hitler els anys trenta, va saber prevenir-los –llavors amb un Joaquim de 7 anyets– del miratge de les noves idees nacionalsocialistes i conscienciar-los de la «gravetat del moment». «No va caure en les fal·làcies de què van ser víctimes tants cervells encesos en política: que Hitler posaria seny, que l'èxit el moderaria o també que fracassaria com a bon xarlatà», escriu un Fest orgullós en les memòries.

El llibre, redactat com una novel·la, narra fil per randa com es van viure aquells moments d'intensa transformació política i social en l'interior d'una família en el seu dia a dia, com van anar adaptant la vida quotidiana al pas dels esdeveniments. Per exemple, explica que el pare es va veure apartat de l'ensenyament perquè no volia renegar dels seus principis, mentre que la seva dona, més pragmàtica, li insistia perquè es fes del partit nazi, l'única manera de recuperar la feina. També narra que van haver d'amagar els amics jueus i veure'ls, a poc a poc, caure en la misèria i l'aïllament.

Enmig d'aquest panorama conflictiu, el jove Joaquim Fest i els seus germans –sobretot el gran, Wolfgang, perquè de les germanes gairebé no en parla– intentaven fer front a una situació adversa que els va portar a ser rebutjats pels veïns i, en el cas de Joaquim, a ser expulsat de l'escola.

En arribar la guerra, Fest, fidel a les idees del seu pare, que considerava els nazis «gentussa», va ser acusat de desertor i va anar a la guerra al final de tot, sota l'amenaça de ser empresonat.

A banda de les dificultats que van patir durant aquests anys per la seva «diferència», Fest conta la seva passió per la música i literatura, i que va descobrir clàssics com l'Odissea –Thomas Mann li era vetat pel seu pare–.

Quan es va haver acabat la guerra, i amb la família reunida de nou –menys l'admirat germà gran, que havia mort per la negligència dels seus superiors, perquè van enviar-lo al front malalt–, Fest va treballar com a periodista en una ràdio. Va ser per encàrrec que va començar a concentrar-se com a historiador en Hitler i el Tercer Reich.

ELL SÍ

La visió que l'historiador aporta d'aquest període és complementària a la de Grass. El premi Nobel descriu que es va veure empès a inscriure's en les SS per fugir, d'alguna manera, de la grisor que vivia a casa seva: «Creure en ell [Hitler] no suposava cap esforç, resultava senzillíssim. Ell es mantenia incòlume i era allò que representava.»

Mirant enrere, Grass es demana per què no va saber fer-se les preguntes pertinents davant els greus successos que l'envoltaven, mentre que Fest n'extreu una lliçó molt diferent: «Vaig aprendre a no deixar-me arrossegar pel corrent d'opinió, ni tan sols estar-hi predisposat.» Una altra diferència: mentre que Grass va vincular-se a la política, Fest en té una gran desconfiança, «principalment contra els preceptes ideològics».