El protagonista de Last Days de Gus Van Sant és diu Blake. El nom no està triat a l'atzar ja que per una banda coincideix amb el del poeta romàntic William Blake i per una altra amb el protagonista de la pel·lícula de Jim Jarmursh, Dead man. El joc té la seva gràcia si tenim present que la figura del Blake de Gus Van Sant està inspirada en el personatge del líder del grup Nirvana, Kurt Cobain, i que des de la primera imatge de la pel·lícula es vol mostrar el personatge en relació directe amb la natura, per conferir-li una estranya aurèola romàntica. Last Days no és una biografia, és un exercici d'interpretació poètica dels últims dies de l'existència d'un mite observat des d'una perspectiva humana. Blake es refugia al costat d'un riu per buscar una puresa impossible, ja que el seu destí es troba prefigurat des de les primeres imatges. Com el personatge de la pel·lícula de Jarmush, Blake és una mena de mort en vida, un ésser que camina directe cap a un més enllà hipotètic. Mentre que a Dead Man Caronte esperava Blake amb la seva barca al final del camí, a Last Days la transfiguració és el·líptica. Quan arriba l'hora, Blake es tanca en un hivernacle on el seu cos esdevé esperit. El trajecte que du a terme Blake és un trajecte circular, fet d'anades i vingudes per una casa de camp, marcat pels últims acords d'una balada que no acaba de prendre forma, que s'apropa amb la mirada perduda als seus companys de viatge, fent evident una psicosi depressiva que condueix a un destí tràgic.

Last Days, però, no és només l'última etapa de la trilogia que Gus Van Sant ha fet sobre homes que caminen cap a la mort –els dos darrers capítols eren Elephant i Gerry– sinó que també inaugura el que participa de les altres obres del cineasta del desig de construir un cinema de caràcter conceptual que posi en crisi una certa idea del relat, desintegri els recursos psicològics i aposti per un camí més conceptual. El plaer que proporcionen les tres pel·lícules de Van Sant es troba en la seva idea del temps com a espai buit, en el joc de repeticions que ofereixen i en la manera com projecten tots els seus moviments cap a un model de cinema en què les solucions visuals vénen donades per un constant desequilibri amb les propostes formals. Gus Van Sant projecta la mirada cinematogràfica en la mirada al·lucinada del protagonista, radicalitza els temps morts de la no-acció i qüestiona bona part dels procediments tradicionals del cinema contemporani. Last Days acaba configurant-se com una de les propostes més radicals i interessants que ens ha ofert un model de cinema actual que parteix de la desintegració de les formes tradicionals del relat per començar a construir un altre camí.