dilluns, 25 de juny de 2007
> La immigració és com un tango
Fomentem una propaganda generadora de mecanismes d'autoengany en els nouvinguts, de fer-los creure que la prosperitat és possible sense pagar un preu alt. Per als economistes, els immigrats són xifres, i per als polítics, vots
tribuna
Historiador
XAVIER DÍEZ..
+ «Si hi ha una música que ha sabut captar amb detall el fenomen immigratori, aquesta és el tango», escriu l'autor. Foto: EFE
|
Les darreres eleccions municipals indiquen que, en la relació amb la nova immigració, alguna cosa grinyola. Quan s'aborda aquesta qüestió tenim la sensació de córrer per un camp minat, perquè hi ha el risc de ser mal interpretats. Molt pitjor resulta mantenir l'opció pel «qui dia passa, any empeny» que tant ens caracteritza a l'hora de donar resposta a problemes urgents. Les velles categories intel·lectuals de què disposàvem no ens serveixen per analitzar els nous fenòmens. El referent de la darrera onada migratòria, en circumstàncies irrepetibles, ha perdut validesa. I no ens enganyem, malgrat l'optimista discurs d'arrel pujoliana sobre la integració, les coses potser no van anar tan bé com ens pensàvem, si constatem la persistència d'àmplies diferències socials i culturals. La nova immigració, a més de plural, manté uns patrons radicalment diferents respecte a les antigues creences sobre la nostra presumpta capacitat integradora. Des de la visió més o menys autòctona, incorrem en profundes errades d'anàlisi. Partim d'una perspectiva externa, simplificadora, i amb una irrefrenable tendència a objectivar, és a dir, convertir en objectes subjectes amb experiències i imaginaris divergents. I trobem dues visions aparentment antagòniques. La primera, dirigida per acadèmics, empresariat i classes mitjanes, manté un discurs optimista segons el qual la immigració representa una oportunitat (hi hauríem d'afegir de negoci). La segona, sostinguda en silenci pels grups socials mitjans-baixos més vulnerables, percep el fenomen com una amenaça. Hi veuen competència deslleial en el camp laboral, en el repartiment d'uns migrats serveis socials, un factor desestabilitzador dels preus de l'habitatge o de degradació social d'àrees urbanes. Dins dels primers, trobem una tendència fortament economicista, en el sentit que els «nous catalans», reduïts a l'estranya categoria de «mà d'obra», malgrat retòriques triomfals, solen ser sotmesos a la més pura i dura explotació laboral, en un país on l'economia submergida no té una sanció social, i on els drets dels assalariats no solen ser respectats. A la vegada, coincidint amb aquesta visió positiva dels sectors que se'n beneficien, hi ha la tendència «caritativa», associada habitualment a les esquerres, que amb un llenguatge «buenista», enalteixen les virtuts d'una societat multicultural, sempre que aquests estrangers estiguin confinats a les perifèries socials i geogràfiques. En aquesta visió calidoscòpica on fàcilment es passa de lloar a menystenir els individus que per casuístiques diverses han arribat aquí, ningú no defensa el dret a no emigrar. Si ens situem des d'una perspectiva global no és difícil resseguir les criminals intervencions dels organismes financers internacionals. Cada vegada que el FMI dictava processos d'ajust a Bolívia, l'Equador, l'Argentina i els malalts crònics de l'Àfrica, es desfermava un «tsunami demogràfic» de dimensions bíbliques. En altres casos, algunes cultures, a causa d'estructures familiars irresponsables –la poligàmia africana i la resistència a adoptar mecanismes de control de natalitat– han fonamentat les migracions com a estratègia econòmica amb conseqüències menys benèfiques per a les societats emissores del que s'admet. Tot plegat, recorda l'edat antiga, en què Roma exigia les províncies tributàries periòdiques trameses d'esclaus, per tal que la lògica econòmica imperial pogués funcionar. El problema fonamental del tractament que atorguem a la immigració és que no tenim en compte els immigrats com a individus. Els utilitzem per enriquir els forts i atemorir els febles. Fomentem una propaganda generadora de mecanismes d'autoengany en els nouvinguts, de fer-los creure que la prosperitat és possible sense pagar un alt preu. Potser per a sociòlegs i economistes, els immigrats són xifres, i per als polítics, vots. Per als professionals de la medicina, l'educació i els serveis socials que hi tracten de manera quotidiana, són persones amb un volum de problemes molt superior al que seríem capaços de suportar, i que fa de la immigració un pèssim negoci per als seus protagonistes. Algunes dades. A partir del que ja es coneix mèdicament com l'estrès immigratori –denominat com a «síndrome d'Ulisses»–, afegit a les insuportables condicions laborals imposades per un gens exemplar empresariat, desarrelament, alienació, els nouvinguts tenen sis vegades més probabilitats de desenvolupar malalties mentals. Un percentatge molt alt, que s'acosta a la meitat, pateix doloroses ruptures familiars i, en gran proporció, greus conflictes generacionals. No és estrany, doncs, el tancament cultural com a estratègia defensiva, o l'autoengany com a eina de supervivència. Si hi ha una música que ha sabut captar amb detall el fenomen immigratori, aquesta és el tango. Procedent d'una societat d'immigrats, les lletres d'aquest gènere recullen desil·lusió, amargura, traïció, el fracàs respecte a les expectatives inicials com a desenllaç natural d'una història de pèrdues i renúncies. Una banda sonora que defineix a la perfecció el fenomen.
|
)
